Segons una enquesta que va publicar The Washington Post, la meitat dels ciutadans dels Estats Units que s’identifiquen amb el Partit Republicà consideren (o consideraven) que Déu volia que Donald Trump guanyés les eleccions. Molts dels assaltants del Capitoli portaven emblemes i pancartes amb missatges religiosos, en el sentit que Trump havia de continuar com a president per mandat diví o per la gràcia de Déu. Una idea que, malauradament, aquí ens pot resultar molt familiar. El dictador Franco es va erigir en “caudillo de España por la Gracia de Dios”.
La darrera enquesta assenyala que el 45% dels republicans sondejats donen suport a l’assalt al Capitoli. 74 milions de ciutadans han votat Trump. Trump se’n anirà, però els seus partidaris es queden i la ferida social continua oberta. Som davant d’una pèrdua de valors democràtics com la dels anys 30, que com tothom recordarà va donar lloc a la més gran tragèdia de la humanitat.
La tergiversació sistemàtica dels fets i dels conceptes ha estat consubstancial al feixisme, al nazisme i al comunisme. Kellyanne Conway, assessora de comunicació de Trump, va encunyar el concepte “fets alternatius” per referir-se la versió oposada als fets objectius comprovats i verificats. Va venir a dir que “els fets no són el que diuen els adversaris sinó el que diem nosaltres”.
Ara la perversió del llenguatge i dels conceptes ha arribat a l’extrem que Trump i els seus partidaris pretenien alterar el resultat de les eleccions “en nom de la democràcia, de la llibertat i de la Constitució”. Sense anar més lluny, és el que reclamen ara i aquí els militars franquistes, el PP i Vox deslegitimant el Govern PSOE-Podemos i al·legant que ho fan en defensa del Rei, de la democràcia i de la Constitució (que van votar en contra). Per cert, el silenci del Monarca respecte els militars colpistes continua sent eixordador. Franco va liderar un cop d’Estat militar i va fer una guerra d’extermini per implantar una dictadura sense drets ni llibertats i aquella tragèdia la van anomenar “guerra de liberación nacional”.
Quan, contra la majoria de pronòstics, Donald Trump va guanyar les eleccions, Barack Obama va intentar combatre la depressió col·lectiva dels demòcrates garantint que “demà el sol tornarà a sortir”. Els dies posteriors els comentaristes polítics s’afanyaven a assegurar que la democràcia als Estats Units era quelcom irreversible i que el joc de contrapoders neutralitzaria qualsevol intent involucionista per part del president electe. No van passar dos mesos i Timothy Snyder, un professor de Yale especialitzat en la historia europea del segle XX, va publicar el seu opuscle Sobre la tirania, que inclou vint lliçons a aprendre del Segle XX. I la tesi de Snyder era que les conquestes democràtiques no són irreversibles, tampoc als Estats Units. “"La història europea de segle XX -escriu Snyder- ens ensenya que les societats poden trencar-se, les democràcies poden caure, l'ètica pot enfonsar-se...”
Sosté Snyder que el feixisme i el comunisme van ser reaccions a l’increment de les desigualtats provocades per l’expansió del comerç internacional, és a dir de la globalització, i que els moviments autoritaris ho van capitalitzar davant “la incapacitat de les democràcies en afrontar el problema”. Efectivament, sembla que parli d’avui. El que és important de Trump no és la persona, sinó el fenomen creixent. A aquest individu fatxenda i groller l’han votat ara 14 milions més que fa quatre anys, i a més ha creat escola al Brasil, a Itàlia, a Hongria, a Polònia i Déu n’hi do a Espanya.
Les imatges de l’assalt al Capitoli recorden alguns fragments de la pel·lícula Joker, quan la gent es rebel·la espontàniament perquè no aguanta més l’ordre establert. Als assaltants del Capitoli que es retrataven al faristol i furtaven objectes com a souvenirs és més fàcil atribuir-los ignorància que ideologia. No tots els 74 milions que van votar Trump són feixistes i bona part d’ells tindran raons per sentir-se insatisfets. Algú que no sigui Trump ha de ser capaç de donar-los una resposta racional que els tregui de l’error i de l’engany del que han estat objecte... I una esperança de futur.
La democràcia cristiana i la socialdemocràcia europees ho van aconseguir després de la guerra, millorant les condicions de vida dels treballadors, creant classe mitjana, garantint drets bàsics com la salut i l’educació. Tanmateix ara ningú assumeix aquesta responsabilitat i per això tenen èxit arreu del planeta els que criden l’equivalent en qualsevol llengua, al “¡A por ellos!”.