La democràcia consisteix, entre altres coses, en el dret dels ciutadans a elegir i controlar els seus representants a les institucions. A les eleccions del 26 de maig, a Oriol Junqueras el van elegir eurodiputat 1.257.484 ciutadans europeus residents a Espanya. Carles Puigdemont i Toni Comín també van ser elegits eurodiputats per 1.025.411 ciutadans no necessàriament de nacionalitat espanyola. L’estat espanyol està intentant de manera desesperada que Junqueras, Puigdemont i Comín no puguin exercir com a parlamentaris a Estrasburg i Brussel·les igual que ha fet amb els diputats i senadors sobiranistes elegits a les eleccions espanyoles i abans amb el president i el Govern de Catalunya. El pretext en el cas dels eurodiputats sembla tret d’aquell Vuelva usted mañana de Mariano José de Larra com per demostrar que Espanya manté les seves tradicions atàviques. No els volen reconèixer la condició d’eurodiputat no perquè no tinguin els vots, sinó perquè els falta un paper.

Tanmateix, la qüestió ha deixat definitivament de ser un assumpte intern espanyol, és una qüestió europea d’enorme transcendència que marcarà un abans i un després de la Unió i, segons com, un abans i un punt final, que seria molt més greu. La reflexió ve justificada pel sobtat canvi d’estratègia del Tribunal Suprem espanyol respecte a la qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que s’ha produït immediatament després de la trobada a Madrid del president del TJUE, Koen Lenaerts, amb el president del Suprem, Carlos Lesmes, i els presidents de les cinc sales, també, per tant, el de la sala segona, Manuel Marchena.

Fins ara, tots els esforços del Govern i dels tribunals espanyols han estat dirigits a defensar la sobirania jurisdiccional espanyola, com si Europa no tingués res a dir en un assumpte que consideren estrictament intern. La fiscalia ha estat implacable i el Tribunal li ha donat sistemàticament la raó... fins ara. El Suprem ha decidit presentar la qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg, reclamada pel defensor de Junqueras, Andreu Van den Eynde. Què ha passat?

Junqueras, Puigdemont i Comín no són importants en si mateixos, però segons com es resolgui la seva causa al Parlament Europeu, determinarà si realment la Unió pot arribar a ser quelcom més que un club privat de governants repartint-se els negocis

Divendres 21 de juny, el president del TJUE va dictar una conferència a la seu del Consell General del Poder Judicial amb un missatge principal: “Cal una confiança recíproca” entre els estats membres i per tant entre els tribunals europeus. Era una manera clara de criticar el veredicte del Tribunal de Schleswig-Holstein negant l’extradició de Carles Puigdemont i de donar esperances a les ànsies repressores dels jutges espanyols. La Unió Europea, va dir Lenaerts, ha de ser "un espai sense fronteres interiors on els ciutadans circulin lliurement i segurs", però afegint que aquesta eliminació de fronteres "no pot tenir per defecte el debilitament del poder dels estats membres", li va faltar dir sobre els ciutadans. No cal dir que els magistrats espanyols el van aplaudir entusiàsticament pel que va dir en públic i pot ser pel que els devia explicar en privat. En tot cas, Lenaerts ha esdevingut automàticament candidat a tants premis i compliments com ha obsequiat el rei Felip VI a dirigents d’institucions europees com Antonio Tajani, Donald Tusk i Jean-Claude Juncker que han sabut correspondre amb total sintonia amb els governs espanyols respecte del conflicte català.

Segons la interlocutòria del Suprem, el tribunal va denegar a Oriol Junqueras el permís per sortir de la presó i jurar el càrrec com a eurodiputat perquè “posaria en perill irreversible” els objectius del judici. Per tant, la prioritat del Suprem era i és sentenciar i condemnar Junqueras sense haver de demanar permís a ningú. Si ara accepta la intervenció del TJUE, només pot ser perquè pensa que convé als seus objectius i això només ho ha vist després de la visita de Lenaerts. Circula una tesi segons la qual mentre el TJUE no respon la qüestió, el Suprem espanyol tindrà temps de dictar sentència i suspendre els drets polítics dels presos, però, malpensa i no erraràs, serveix qualsevol altra conjectura. Si l’estat espanyol, amb la seva influència, que no s’ha de menystenir, aconseguís la complicitat de les institucions continentals per deixar sense representació més de dos milions de ciutadans, la Unió Europea perdria la seva raó de ser com a institució democràtica. Un cop l’arbitrarietat i la inseguretat jurídica s’apropien de les institucions, el sistema entra automàticament en decadència. Qualsevol govern es veuria autoritzat a impedir la representació dels adversaris polítics i els dirigents d’Hongria i Polònia, per posar només dos exemples, ja han demostrat la seva predisposició.

És fàcil pensar que el sobiranisme català és un moviment minoritari en el conjunt europeu que no compta amb gaires aliats a la Unió i que un cop anul·lada la seva representació les protestes duraran poc i la gent acabarà oblidant-se, però no som davant d’un problema de persones, sinó d’una qüestió de principis i de valors fonamentals. Junqueras, Puigdemont i Comín no són importants en si mateixos, però la seva causa posa la Unió Europea davant del precipici, perquè determinarà si realment la Unió pot arribar a ser quelcom més que un club privat de governants repartint-se els negocis.