Sense el suport de Barcelona, Tarragona, Lleida, Badalona, Granollers, Mataró o Sabadell la independència és impossible.

Escòcia va celebrar el primer referèndum d’autodeterminació l’any 2014, 80 anys després d’haver-se constituït l’Scottish National Party, l’instrument polític fruit de la convergència de diverses organitzacions sobiranistes. Canadà n’ha celebrat dos de referèndums, el 1980 i el 1995, gràcies a l’impuls polític d’organitzacions sobiranistes agrupades dins el Partit Quebecois primer, i al Bloc Quebecois, després, que portaven dècades treballant amb una estratègia conjunta. Comparat amb aquests processos, Catalunya es troba encara a les beceroles. L’independentisme català  és en comparació a escocesos i quebequesos un moviment pràcticament incipient, tan adolescent, que encara no ha aconseguit superar les disputes caïnites dels grups que l’integren, la qual cosa vol dir que si els escocesos van necessitar 80 anys, els catalans, si no espavilen, ho faran encara més llarg.

Acaba de sorgir una iniciativa, la Crida Nacional per la República, amb l’objectiu de constituir l’instrument transversal que articuli amb eficiència les forces independentistes, com van fer els escocesos i els quebequesos, però les reaccions de les organitzacions interpel·lades, des d’Esquerra Republicana  a l’Assemblea Nacional i la CUP, posen de manifest que l’independentisme continua encallat en una mena de minifundisme mental que no és que porti al fracàs el procés, perquè la gent continuarà sent, però l’allargarà molt i molt i potser innecessàriament.

La política catalana es troba en una situació d’impàs, pendent del judicis dels líders independentistes, esperant que les sentències condemnatòries provoquin un nou cataclisme que generi les condicions objectives per la ruptura, però potser quan això passi, les capacitat de resposta ja no serà la mateixa. No és igual tenir una força decisiva de diputats a Madrid que no tenir-la, i no és el mateix tenir al servei de la causa sobiranista les alcaldies més importants del país a que les tinguin els adversaris del procés.

Abans que les sentències hi hauran com a mínim eleccions municipals i no cal descartar eleccions generals espanyoles. En el cas que Pedro Sánchez utilitzi el rebuig dels independentistes als pressupostos per convocar eleccions, el principal instrument de pressió i de resistència dels sobiranisme és tenir prou diputats i senadors a Madrid per ser decisius en la formació de majories de govern. Això ho entén tothom. I la llei D’Hondt prima les majories. És difícil esbrinar què de diferent han de defensar ara mateix a Madrid l’actual PDeCat i Esquerra Republicana. Si van junts guanyaran més diputats i senadors que si van separats, i la cosa pot anar d’un escó. Així que si van separats serà per raons tan misterioses que fan malpensar.

Amb tot, vist en perspectiva històrica, molt més important seran les eleccions municipals del mes de maig, perquè si a les capitals del país on el 21 de desembre Ciutadans va ser la llista més votada, el moviment sobiranista no actua en conseqüència, la derrota municipal tindrà conseqüències polítiques i, sobretot, psicològiques. El procés rebrà un torpede en la línia de flotació just abans que es coneguin les sentències contra els líders empresonats que tindrà un brutal efecte desmoralitzador.

Com se sap, a diferència de les eleccions al Parlament, a les municipals sense el suport de la majoria absoluta de regidors, queda elegit alcalde el cap de la llista més votada. El 21 de desembre, Ciutadans va ser la llista més votada a Barcelona, Tarrragona i Lleida i, entre altres municipis a Badalona, Granollers, Mataró i Sabadell, on els sobiranistes, en  llistes separades, van sumar més vots. Es de suposar que a hores d’ara tothom entén que aconseguir la independència de Catalunya no és una fita gaire fàcil. Ara cal afegir que sense el suport de Barcelona, Tarragona, Lleida, Badalona, Granollers, Mataró o Sabadell la independència és impossible. Ara i d’aqui cent anys.