El triomf de les dretes a Andalusia competint aviam qui era més radical té causes objectives locals i globals. Susana Díaz ha estat incapaç de mobilitzar l’esquerra andalusa per la seva manca de credibilitat progressista. El govern del PSOE es troba ara sota una espasa de Dàmocles i Espanya afronta un futur immediat que inexorablement serà conflictiu i convuls.

Susana Díaz arrossegava la motxilla de la corrupció dels seus antecessors, es va enfrontar a Pedro Sánchez per facilitar que governés Mariano Rajoy i va fer un pacte de legislatura amb Ciutadans sense adonar-se que el partit d’Albert Rivera buscava la seva perdició. Tot i ser factors locals és, si fa no fa, el mateix que ha passat amb els socialistes a tot Europa, on han desaparegut dels governs i són cada cop més irrellevants als parlaments. Els socialdemòcrates europeus han traït les seves bases electorals en acomodar-se a les consignes econòmiques de la dreta i els interessos del gran capital i la gent els ha deixat de votar. Alguns han buscat altres opcions progressistes, com ara els Verds a Alemanya, o moviments alternatius com els Grillini italians, però uns altres, generalment els de menys poder adquisitiu, els que se senten més amenaçats per la immigració, han regurgitat el seu mal d’estómac votant l’extrema dreta de la mateixa manera que els obrers industrials demòcrates de Pennsilvània, Wisconsin i Michigan van decidir donar la victòria a Donald Trump. Queda clar que mentre les esquerres no tornin a generar esperances de canvi, el món continuarà girant a la dreta i això tindrà conseqüències com les que hem vist aquests dies als carrers de París. 

Espanya afronta un futur immediat convuls liderat per un front patriòtic extremadament bel·ligerant contra el sobiranisme català 

Pel que fa a Espanya, malgrat que les dretes sumen majoria al Parlament andalús trigaran a arribar a un acord de legislatura o coalició perquè també són rivals. El Partit Popular i Ciutadans elevaran la pressió sobre Pedro Sánchez per forçar la convocatòria d’eleccions generals en un moment en què el PSOE no controla Andalusia ni Catalunya, les dues comunitats que li subministraven el nombre de diputats més important. En aquestes circumstàncies, no cal dir que Pedro Sánchez es resistirà tant com pugui a convocar comicis, però ja veurem quant dura.

I mentre resisteix, Sánchez haurà d’optar entre dues estratègies, a quina més suïcida. Acostar-se a Ciutadans pensant en una futura coalició amb Albert Rivera, o reforçar la seva identitat d’esquerres, aprofundir en el seu acord amb Podemos i perdre la vergonya pels acords amb els grups independentistes catalans. No cal dir que, tenint en compte la correlació interna al PSOE i la influència de la Corona, la primera opció és la més probable, la qual cosa vol dir que els socialistes espanyols cometran els mateixos errors que els seus correligionaris europeus i seran desallotjats del poder. I quina serà l'alternativa? La mateixa que a Andalusia, un front patriòtic espanyol, regressiu des d’un punt de vista democràtic-constitucional, i de màxima bel·ligerància amb el moviment sobiranista català. Doncs tenia raó en Quim Nadal. El pitjor està per venir.

P.S.: Mentre escrivia aquest article, ha arribat la notícia angoixant que Joaquim Forn i Josep Rull s’han afegit a la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull contra el bloqueig dels seus recursos d’empara al Tribunal Constitucional. El 1932 Mahatma Gandhi es va declarar en vaga de fam per la injustícia d’una llei electoral que discriminava els indis. Els britànics van trigar sis dies a anul·lar les clàusules discriminatòries. Més tard o més aviat, el Tribunal Constitucional espanyol haurà de pronunciar-se sobre els recursos dels presos polítics catalans. No ha de rectificar res, només s’ha de pronunciar. Trigarà més o menys del que van trigar els colonials britànics a rectificar?