Als catalans això de les medalles no ens agrada gaire. No només perquè en aquesta vall de llàgrimes mai no et regalen res, no només perquè sempre tu ho acabes pagant tot, a través de la factura de la llum o posant la cara en un referèndum perquè te la trenquin policialment. No és només per tot això. Als catalans no ens agraden les condecoracions perquè som persones biològicament escaldades i pensem que ja vam néixer prou condecorats amb la catalania nostra, que és una excel·lent manera d’estar advertits, d’anar assenyalats. Som aquesta mena de catalans que no ens disfressem per Carnestoltes perquè pensem que ja anem disfressats tot l’any, som desconfiats perpetus perquè, en definitiva, si et pengen una medalla o una creu, ni tu et creus la creu ni se la creu qui et crucifica. Joan Oliver, poeta Pere Quart i individu amb gran independència de criteri, va quedar parat quan el president Jordi Pujol va anunciar-li que li havien atorgat la Creu de Sant Jordi el 1982. Es veu que li va contestar: “Amic, patriota Jordi Pujol, ¿m’has cridat per dir-me que em vols concedir la Creu de Sant Jordi? ¿Que no és prou creu tenir-te a tu de president de la Generalitat?” O dit d’una altra manera, què diantre saben els buròcrates del Govern, els polítics, els manaires, de la literatura que jo faig? Qui són ells per emetre un judici i donar-te res? I, a sobre, fer-ho en nom del poble. Per donar alguna cosa a algú has d’estar per damunt d’aquest algú i jutjar-lo positivament. És com una propina. I és precisament aquesta subordinació, aquest classisme de la propina que no només molesta, sinó que pot esdevenir abusiu. Vostè, senyora metgessa, fa molt bé de metgessa, tingui aquest caramel, vostè, senyor pintor, pinta d’allò més bé, miri, aquí té aquest detallet. Acceptar una medalla o un premi sempre consisteix a rebaixar-te a collir-lo. Tenint en compte les necessitats humanes. Sense oblidar aquells militars amb tantes fileres de medalles penjades del pit. Els veus i és inevitable pensar quantes talonades han hagut de fer per rebre-les, per col·leccionar-les, quantes vegades han saludat marcialment els seus superiors jeràrquics per aconseguir-les. O algú ens vol fer creure ara que, en la nostra societat, es premien els bons i es blasmen els dolents?

I vet aquí que la presidenta Laura Borràs ha atorgat enguany la Medalla d’Honor del Parlament a les víctimes del Primer d’Octubre. És quan tota l’argumentació en contra de les condecoracions es desintegra, de cop, i qualsevol persona pot estar-hi d’acord. Fins i tot amb entusiasme favorable. Perquè és una excel·lent idea. Perquè la medalla Borràs és una medalla catalana. I, per tant, és obertament una antimedalla, una contramedalla, una refutació pública de les medalles que avui adornen els pits dels guardiacivils i policies espanyols. La Medalla d’Honor del Parlament s’oposa a la retòrica lliberticida del ministre Grande-Marlaska. La Medalla d’Honor del Parlament s’oposa a les medalles individuals que paguem tots de les nostres butxaques per agrair a la txakurrada que ens hagin pegat perquè no votéssim, que ens hagin fet fora de la feina, que ens hagin embargat, que ens hagin castigat, que ens hagin fet fora del país. La medalla Borràs és una mena de Detente, bala, una protecció, concretament en la zona del cor, com aquella mena d’escapulari que protegia espiritualment ja que no hi havia pressupost per a gaire més, com ara una armilla antibales. Laura Borràs coneix perfectament que la nostra és, sobretot, una guerra simbòlica, una guerra de propaganda i contrapropaganda, una guerra de paper. I que Espanya vol fer amb el Primer d’Octubre el mateix que ha fet Turquia  amb el genocidi armeni, el mateix que l’Alemanya nazi amb l’holocaust, el mateix que Espanya amb el genocidi dels precolombins: negar-lo. Esborrar-lo. I això no ho podem permetre. Espanya fa amb la persecució d’independentistes el mateix que fan els maltractadors amb les seves víctimes, negar els fets, el mateix que fan els criminals que estan empresonats i, casualitats de la vida, tots, tots, sense excepció, són innocents.

La Medalla d’Honor ha de ser la primera d’un seguit d’iniciatives del Parlament de Catalunya per restaurar la veritat dels fets del Primer d’Octubre. Amb la medalla Borràs no farem prou. La persecució dels catalans i de la identitat catalana no pot ser ni normalitzada ni acceptada servilment com pretenen els polítics col·laboracionistes amb l’imperialisme espanyol. Europa no ens farà aquesta feina de contestar l’imperialisme que hem de fer nosaltres i només nosaltres. Els catalanets.