Ahir van pegar el fotoperiodista Jordi Borràs, el van ferir i van trencar-li el nas al crit de “Viva España, Viva Franco”, perquè la guerra de independència de Catalunya és una guerra sobretot mediàtica i ell n’és un general condecorat amb moltes medalles. General valent de la informació veraç, general competent del bon periodisme, general de la documentació gràfica del que realment passa als carrers de les nostres ciutats, general de la no violència ha esdevingut, tanmateix, un objectiu bèl·lic. El van agredir en ple centre de Barcelona mentre feia les millors fotografies, mentre treballava perquè des del sofà els escarxofats, els descansats, puguem continuar proclamant que volem una independència per les vies més pacífiques i dialogades possibles, perquè puguem seguir teoritzant sobre el futur del país mentre la ultradreta espanyolista actua impunement i amb violència física. Ahir van trencar el nas a Jordi Borràs perquè l’espanyolisme agredeix i intimida sempre que pot la premsa lliure, els ciutadans i els polítics independentistes. Li van pegar per la mateixa raó que hi ha presos polítics i exiliats polítics, perquè volen que serveixi de públic escarment, perquè ens volen atemorits i amb la llengua al cul. Li van pegar per la mateixa raó que han pegat a ciutadans anònims que defensaven els llaços grocs en l’espai públic, per la mateixa raó que avui qualsevol periodista pot jugar-se la vida i el pa quan se significa com a independentista.

Han trencat el nas de Jordi Borràs perquè no té por i perquè volen que en tingui, per la mateixa raó que van intentar que jo mateix deixés d’escriure, per la mateixa raó que amenacen amb il·legalitzar els partits independentistes, per la mateixa raó que s’exhibeix impunement la catalanofòbia. Ja pot anar Inés Arrimadas, la filla del policia, cridant llibertat per Canet de Mar i fent la impostora, la distreta, la còmplice necessària, ja pot dir el que vulgui. Aquí els únics que no tenen llibertat són els presos polítics, els exiliats polítics, els periodistes que no poden fer la seva feina sense ser agredits, els cantants de rap que no poden dir el que volen a les seves cançons sense acabar a la presó. Aquí els únics que no tenim llibertat som els que hem d’exhibir-nos com a temeraris perquè no ens aixafin, els que hem de proclamar, com va fer el president Torra durant la seva visita a la Moncloa, que ja poden fer-nos el que vulguin, que no tenim res a perdre i que estem disposats al que calgui per la causa de la llibertat. Per la causa de la dignitat. Som valents perquè no podem ser altra cosa, perquè no som capaços de callar davant de la injustícia. I perquè no acceptem que, a més a més, hi hagi qui s’atreveixi a qualificar-nos de nacionalistes excloents. Ja n’hi ha prou de tanta mesquinesa.

“Viva Franco, Viva España” li van dir a Jordi Borràs quan li pegaven. Potser sí que tenen raó els que pensen que no s’ha de tocar la tomba del dictador. Mentre la memòria política de Franco continuï tan viva i tan fresca com les flors que li posen cada dia damunt de la làpida, les seves despulles s’han de mantenir on són. Treure’l del Valle de los Caídos seria un acte d’hipocresia innecessari, si hi pensem bé, l’espanyolisme continua feliçment abraçat a la seva mòmia. Al seu exemple d’intolerància i de violència.