44 anys després, les restes del dictador s’han traslladat, però el franquisme perviu. La vigència dels judicis sumaríssims o la impossibilitat de jutjar Franco per crims contra la humanitat demostra que el que realment va amnistiar la llei del 1977 van ser els crims del franquisme. En lloc de dignificar la memòria de les víctimes de la dictadura i recuperar els seus cossos de les cunetes, molts dels privilegis del règim es mantenen inalterables i les estructures franquistes són presents en molts poders de l’Estat. Sense anar més lluny, al cor de Barcelona hi trobem la comissaria de la Via Laietana, símbol de la tortura franquista que es manté avui com a icona de la brutalitat policial.

És aquest context, amb els neofranquistes utilitzant electoralment l’acusació popular al Tribunal Suprem o al TSJC, el que explica la crescuda de l’extrema dreta a les institucions i la impunitat de la violència feixista als carrers. Per tant, és una enorme irresponsabilitat acusar l’independentisme d’atiar el feixisme, quan és precisament amb l’exigència col·lectiva d’un aprofundiment democràtic que aflora el discurs latent de l’odi, el populisme de l’extrema dreta, tant a l’estat espanyol com arreu del món. Com deia Rosa Luxemburg, “qui no es mou no sent les cadenes”. Vivim una espiral autoritària amb presos polítics i exiliats. I per si no n’hi havia prou amb la llei mordassa, ara volen tancar webs sense ordre judicial.

Defensar el legítim dret a l’autodeterminació de tots els catalans també vol dir enderrocar rèmores dictatorials i construir un futur més digne per a tots els ciutadans de l'Estat

Ahir mateix, Amnistia Internacional denunciava la criminalització dels drets i les llibertats pels quals l'antifranquisme va lluitar tant, com les conquestes democràtiques de la llibertat d'expressió i el dret a la protesta pacífica. I l’única resposta de l’Estat a les exigències de les organitzacions pro drets humans i d’altres veus internacionals és la indiferència o el menysteniment, com fan Turquia o Rússia. Un posicionament avalat per la monarquia, qui de fet reflecteix la continuïtat franquista i és la punta d’una piràmide on la divisió de poders ha saltat pels aires en favor de la sagrada unitat d’Espanya; per això és la institució menys valorada a Catalunya.

Tanmateix, l’onada autoritària d’avui no podrà esquivar una sortida democràtica al conflicte polític. Defensar el legítim dret a l’autodeterminació de tots els catalans també vol dir enderrocar rèmores dictatorials i construir un futur més digne per a tots els ciutadans de l'Estat. I com ens van ensenyar els lluitadors antifranquistes, des de la vaga dels tramvies fins a la Marxa per la llibertat, passant pels insubmisos, el poder de les conviccions democràtiques pot reeixir. L’immobilisme de l’estat espanyol no fa més que perpetuar la intolerància contra els que pensen diferent, la violència institucional que atempta contra la convivència. La història també ens ensenya que l’Estat no podrà menystenir sistemàticament la força no-violenta de la ciutadania organitzada i sense por.

Avui, amb el compromís de més de 180.000 socis, des d’Òmnium Cultural tenim la responsabilitat històrica de construir un futur més digne, un present que faci justícia als homes i dones que ens van precedir en circumstàncies molt més adverses. Per això, seguirem enfortint les llibertats fonamentals, amb l’enorme privilegi de projectar la cultura com a instrument de cohesió social, units en la diversitat. Com deia Montserrat Roig, “la nostra tasca és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva”.

 

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural

Presó de Lledoners, 19 de novembre del 2019