Jordi Cuixart, el president d’Òmnium, és un home fet a sí mateix, allò que els entusiastes en diuen un selfmademan. Els homes fets a si mateixos, a tot arreu, i a Catalunya especialment, solen ser forts i vehements.
Quan Cuixart em parla del dia que va descobrir la revista El Temps a la llibreria del seu tiet, quan m’explica com vibrava portant els nois del cau a la pica d’Estat o quan recorda el dia que es va presentar al despatx del Ramon Tremosa per preguntar-li com podia ajudar-lo a divulgar el dèficit fiscal, li surt allò que La Vanguardia en diu el català de la flamarada.
En un país com aquest, que ha estat ocupat i arrasat cada dues o tres generacions des de fa quatre segles, la flamarada és una reacció tan natural com la gana en un pobre o el cinisme en un home trencat. La manca d’estructures polítiques fa que una part de l’energia de les persones prou fortes per tenir sentit de la justicia es manifesti en forma de sentimentalisme.
Els homes de la Renaixença, amb tota la seva capacitat per alçar negocis, eren homes amb tendència a la flamarada, i també ho eren els modernistes, que van alçar aquests edificis tan guarnits i admirats arreu del món, o els lligaires que van popularitzar el catalanisme. Cuixart comparteix amb aquells pioners el mateix sentit pràctic, la mateixa capacitat emprenedora i el mateix sentimentalisme de vedell, que diria Josep Pla.
Amo d’una fàbrica que exporta a tot el món, és un home molt més fàcil s’enredar que de comprar. Quan parla de com va crear el seu negoci em recorda el meu pare. El mateix caràcter auster, creatiu, autodidacte i apassionat. El mateix instint empresarial, tenyit d’idealisme, les mateixes ganes d’imitar, a escala petita, els benefactors que van alçar el país quan l’Estat no arribava a tot arreu i els empresaris tenien més marge d’incidència en el país. El mateix hippi d’ordre 30 anys més tard, cosa que fa pensar sobre el país.
Nascut el 1975 a Santa Perpètua de Mogoda, Cuixart és fill d’una carnissera murciana i d’un obrer de Badalona que es va destrossar l’esquena treballant en una fàbrica. El seu tiet per part de mare havia flirtejat amb el falangisme, però es va enamorar de Catalunya quan es va adonar que era un país, encara en ple franquisme. Cuixart recorda haver-se fet catalanista de petit, en les visites a la llibreria que muntar el seu tiet i en les tertúlies que organitzava a casa.
La dèria de tenir una empresa també li va venir llavors, amb tot just 10 anys. Un dia es va adonar que la seva mare treballava moltes hores a la carnisseria, per no ser-ne la mestressa, i va decidir que de gran seria empresari. Més tard, un amic de la familia que li havia donat feina, li va respondre, ple de bona fe, quan Cuixart li va comentar que un dia tindria el seu negoci: “home, Jordi! ja saps que m’estimo molt la teva mare, però treballa en una carnisseria.”
Cuixart va començar a treballar als 16 anys escombrant un taller, en una fàbrica de produir sobrets, després d’embarrancar en el BUP. Veient que s’hi podia passar la vida, va fer formació professional a l’escola industrial de Sabadell, entre punkies, heavis i companys esverats. Amb el títol a la mà, l’amo del taller on escombrava el va deixar pujar a les oficines a dissenyar màquines amb l’AutoCAD.
Després de sis anys va aconseguir una altra feina en una empresa del mateix sector, ara de comercial. Per convèncer el propietari va aprendre anglès amb un curs del Wall Street Institute, d’aquests que venien amb cassets, i més tard francès. De seguida que va tenir un bon sou es va fer soci d’Òmnium, d’Amnistia Internacional i de les escoles Bressoles, i va començar a somiar de convertir-se en un empresari patriòtic.
Quan tenia 26 anys va conèixer l’amo d’una empresa del sector que no funcionava. Cuixart, que ja havia fet la volta al món, li va fer un informe i li va proposar solucions. De seguida és nomenat gerent, amb la missió de duplicar la facturació amb la meitat dels 70 empleats que hi treballaven. Dos anys més tard, amb l’empresa arreglada i a ple rendiment, demana entrar de soci amb un 30 per cent de les accions.
Com que la seva proposta no és acceptada, amb 29 anys posa en marxa una nova empresa, AraNow. L’empresa impulsa un nou tipus de màquina d’ensobrar que produeix més de pressa i gasta menys, i que va anar rumiant en els seus viatges internacionals. A partir d’aquí entra a Femcat com a quota independentista i després a la Junta de Muriel Casals, a proposta de FemCat.
Cuixart va ser nomenat president d'Òmnium el desembre de 2015 en plena desorientació de l’independentisme, provocada pels invents de Mas. Insubmís a l'exèrcit espanyol i activista en ambients esquerranosos, el seu perfil era ideal per vendre la moto de l’acostament als Comuns, que han trigat només vuit mesos a patir el mateix procés de putrefacció que va desemmascarar el PSC després de 30 anys.
Cuixart és un home agraït, lleial i just. Pare de dues criatures adoptades i una biològica, pel que em diuen també és resistent a la por i al dolor. Tot i que em sembla que ja veu que la màquina política podria rendir molt més, no acaba de saber per què dimoni falla. Si mai n'arriba a conèixer els mecanismes amb prou detall per veure's en cor d'intentar afinar-la, em sembla que algunes vaques sagrades deixaran d'estar contentes de tenir-lo a la presidència d'Òmnium.