El conflicte entre Catalunya i Espanya continua al carrer perquè on voleu que vagi? És un conflicte desfermat que continua ple d’energia. Ha estat desnonat de les institucions, amb presos polítics, exiliats polítics i polítics polítics, ja sabeu, aquells individus que ni sí ni no ni tampoc tot el contrari. El conflicte al carrer és viu i molest quan es talla una carretera, quan t’ofega la porta d’un jutjat amb una gentada que s’autoinculpa del delicte de sedició. També amb una protesta nocturna a l’estació de Barcelona Sants, que destorba el normal funcionament espanyol d’una ferrovia tan admirablement colonial, tan ben consolidada en la nostra democràcia perfectament homologable. Ahir eres dins de l’estació central de Barcelona i només calia que fessis un cop d’ull a la llista dels horaris per descobrir-hi una bonica metàfora dels temps que vivim. De fet, els horaris no són ben bé uns horaris perquè la freqüència de pas dels combois acaba desacreditant-los, de la mateixa manera que el pessimisme desacredita la utopia. Quan te n’adones de la notable distància que hi ha entre la teoria i la pràctica ferroviàries pots extreure una valuosa lliçó de vida. Aleshores és més fàcil de capir la manera espanyola d’entendre la política, força aproximada, improvisada, fins i tot emocionant, perquè entre el que diuen que faran els trens —i els polítics — i el que després acaben fent en realitat, sempre hi ha un univers de possibilitats, un museu d’imponderables, una sorprenent col·lecció de cinismes. I la inèrcia de l’immobilisme. Ja va explicar fa temps Manuela Carmena que un programa electoral no calia dur-lo necessàriament a la pràctica. Perquè un programa electoral no volia dir fixar un contracte amb els ciutadans, que ella el considerava una simple llista de suggeriments. Talment com uns horaris de la Renfe.

Des d’aquest curiós punt de vista és lògic que vulguin criminalitzar uns líders polítics independentistes que s’han atrevit a posar en pràctica el programa amb el que van ser escollits. En la cultura política espanyola dels horaris dels trens i dels programes electorals no se n’ha de fer gaire cas, serveixen per anar fent, per guardar les aparences i per fer veure que el poble decideix alguna coseta. Els polítics espanyolistes professionals estan força irritats amb els polítics que reclamen el divorci d’Espanya perquè els han posat en evidència. Diuen que no saben fer política. Que no són uns bons professionals com ho són ells. I és que s’han atrevit a treballar una mica en el seu programa electoral i ningú a Madrid comptava que aquell programa anés de veres. O és que va de veres el socialisme del PSOE? O la reducció d’impostos del PP? És només la punyetera mania dels catalans de pencar, una mania que, ja se sap, només és arrogància i supremacisme dels nacionalistes, una mania que gasten per posar en evidència el ritme tropical, indolent, dels autèntics professionals de política. Ai, que poc que en saben els independentistes, ens diuen. Què els costaria dir que condemnen la violència dels aldarulls i que els gendarmes han reprimit admirablement els disconformes? Fixeu-vos bé que totes aquestes protestes als carrers estan protagonitzades per jovenets, per persones que encara no han estat derrotades per la vida, que encara tenen ideals de canvi, de millora. Afirmen que la realitat, en forma de policia sàdica, els acabarà passant pel damunt, que els acabarà derrotant i encadenant a la resignació, al conformisme quotidià. Diuen, proclamen, asseguren, que la dissidència no durarà. Que no pot durar. Que no ha de durar. Però de tant repetir-ho deixen entreveure que estan espantats, insegurs, sobrepassats. Que dubten. Per primera vegada els fa por quedar-se sense feina. Per primera vegada veuen que la independència de Catalunya és perfectament possible. Com el tren que acabarà arribant.