Escric aquestes paraules quan els estan estomacant. Ara un cop de puny, de peu, de peu, de puny. Al cap, les costelles, més avall, burxant. Els rebenten a pals. Quan llegiu aquestes paraules els continuen estomacant, els nostres joves, la sal de la terra, l’alegria de tots els camins, aquests malcontents que s’han desenganxat una estona del mòbil, del món particular i impossible que tenen, tan hormonat, tan emocionant. Estomaquen tant violents com pacífics, idealistes com espavilats, en això els de la repressió són igualitaris i demòcrates. Nosaltres sabem que els estem sacrificant cada dos per tres a l’altar de la pàtria encara no nascuda, ho sabem però no hi volem pensar. Mentre hi havia confinament encara els vam poder retenir una mica, però ara és impossible, ara ja ha quedat clar que l’exabrupte val el mateix que la paraula, ara ja s’ha entès que el món dels adults i dels responsables no dona més de si, un món que sembla un aiguamoll on s’ha estancat el flux i es propaga el paludisme en què s’ha convertit la política. Tots quiets, com morts, aigües negres. Si no fos pel jovent independentista encara podríem imaginar que tenim un conflicte entre persones civilitzades i partidàries del diàleg. Un conflicte democràtic i no el que és en realitat: una cacera humana anomenada A por ellos. "Apreteu, apreteu", deia el president Torra, com dient, no us refieu dels polítics, perquè els polítics mai no estan disposats a moure un dit. I després de la sentència del Suprem encara menys. I és clar que el jovent apreta perquè què hauria de fer si no? Com s’entén que no fem tots com els nostres joves? Per una banda, els independentistes que governen la Generalitat envien els Mossos de l’Esquadra a repartir llenya. I, per l’altra, aquests independentistes que governen continuen dient apreteu, apreteu. El món de la gent gran i responsable, el món dels que no són exaltats sinó constructius, assenyats i realistes és força curiós i contradictori.
La nació és massa important per deixar-la exclusivament en les mans dels que ens governen
La Diada ha tornat a ser del poble i, és clar, el poble de Catalunya mai no falla, polítics desgraciats, incrèduls, desagraïts. El nostre no és un poble gaire suïcida, què hi farem, els catalans no som japonesos i no busquem el martiri, al capdavall som mediterranis i hem vingut a viure tan bé com puguem. Però l’11 de setembre sempre es desborda per reclamar la independència, perquè el poble no vol continuar amb aquesta estafa anomenada Catalunya espanyola, perquè sabem que l’estaca està podrida i acabarà caient. És l’alegria dels catalans més forta que el verí més fort, que els garrots més secs, que la indiferència de molts graciosos. És l’alegria viva dels catalans la que ens acosta a la independència, que es produirà segur, perquè hi estem determinats. Es burlen de nosaltres, de vegades, i els nostres polítics ens enganyen, però per ser tan ridículs com diuen, som uns quants, uns quants més que no ens pensàvem. Som molts més que els que es burlen de nosaltres, això segur. La manifestació de la Diada és dels que estem convençuts i només nosaltres aguantem la flama, encara que ens diguin de tot, perquè Catalunya no és Catalunya sense nosaltres, la majoria. Amb una sabata i una espardenya, suats, cansats, mal vestits, curts d’armilla, fastiguejats, hem resistit no només la repressió espanyolista, sinó el que més ens dol, l’abandonament dels nostres polítics, la por que tenen, l’egoisme que gasten. Els fa por pensar fins on pot arribar la revolució. Als independentistes, els veig tots els defectes perquè és mirar-me al mirall i constatar que, afortunadament, encara no hem caigut ni en l’arrogància ni en el complex de superioritat, el qual, com sap tothom, no és més que un complex d’inferioritat capgirat, un complex de desgraciat. Encara, afortunadament, no crec pas que la política faci millor a ningú i em conformo amb què no faci a ningú pitjor. Però deixeu d’imaginar una Catalunya sense nosaltres perquè no hi serà, mai no coneixereu aquest país sense nosaltres, els que omplim la manifestació de l’11 de setembre, sense els que omplen els camions policials i les comissaries.
Els polítics dels tres partits independentistes han fet tot el possible per desmobilitzar-nos, perquè volen que deixem el destí de Catalunya només en les seves mans. Però com diu la coneguda sentència el futur de la nació és massa important per deixar-la exclusivament en les mans dels que ens governen. Tothom sap, per exemple, que la taula de diàleg que defensa el president Aragonès és una gran bombolla de sabó i que la unilateralitat de la presidenta Borràs és una paraula màgica que no té res més al darrere. Ni l’un ni l’altra no us mereixeu un poble com aquest, el mateix que us paga la nòmina.