Et repto a ser encara més vulgar, més xaró, que l’any passat, va, sí, sisplau, tu ho pots fer, tresor, poncella... Una frase d’aquesta mena sembla que hagin dit a Santi Saltimbanqui Vila. I el Santi Saltimbanqui mai no decep, sobretot a l’estiu, quan totes les cuques viuen, quan tots els pets presumits esclaten amb força. El personatge Santi Vila ha aconseguit una eficaç actualització, molt professional, gaia, per descomptat, de la tronada figura aquàtica de Jesús Gil, envoltat de mamatxitxos. No es pot negar que se n’ha sortit prou bé, perquè s’ha sabut fotografiat amb desvestit de bany, bronzejat, dins d’un ànec gegant de plàstic, color groc independentista, amb tot de senyors musculats i tonificats, en edat militar. Hem de recordar que aquest Santi Vila, dit també Vila el Coent o Vila l’Impostor o simplement Santi Saltimbanqui, va arribar a ser tot un conseller de Cultura quan, realment, el que li interessa és el culturisme. La Bíblia ho té advertit de fa mil·lennis, que pels seus actes els coneixereu, genteta curta que només penseu en aparentar. I, al llibre Eclesiàstic, se’ns recorda també que aquest món nostre és només exhibicionisme i enganyifa. Teatre dolent, falsos decorats i veus de falset. Vanitat de vanitats, tot és vanitat.

Són persones angoixades que necessiten constantment l’aprovació, l’aplaudiment, l’admiració dels altres per sentir-se vius, per sortir de la seva biografia insignificant, insatisfactòria. Per sentir-se una mica en pau

Per aparentar, per presumir, per figurar, hi ha éssers humans que ho donarien tot perquè, en realitat, no tenen res de bo. Són persones angoixades que necessiten constantment l’aprovació, l’aplaudiment, l’admiració dels altres per sentir-se vius, per sortir de la seva biografia insignificant, insatisfactòria. Per sentir-se una mica en pau. Són persones que adoren la paraula repte tot somniant en una noblesa d’espadatxins que no tenen. I la van clavant a totes les converses sempre que poden, reptant un veí o un familiar que s’hi avingui, jugant com a nens malcriats a veure qui té el cotxe més car, més vermell, el més ràpid, el més luxós, grandiloqüent. Reptant a veure qui beu més en una nit. Reptant i reptant sempre, i de fet, no fent altra cosa que reptar per terra. Per revisar el mòbil fa poc vaig recolzar-me, distret, en una màquina escurabutxaques d’un bar. Mentre anava llegint, a poc a poc, un missatge del correu electrònic, algú em va demanar, sisplau, que m’apartés, que li deixés jugar amb la màquina de les llumenetes. Era un noi jove, vestit d’estiu, escardalenc, amb una cama postissa i un braç amputat. “A veure si tinc sort, em va dir, convençut. Per mi és un repte”.

He recordat tot això avui, quan he vist que el formidable tennista Rafael Nadal ha volgut fer publicitat de la Guàrdia Civil. Després de protagonitzar un anunci de jocs de cartes per internet que fomentava la ludopatia més infame, ara el manacorí s’adreça obscenament als joves amb aquestes paraules: “Ets estudiant? T’agrada el món de la tecnologia? Ets bo i estàs disposat a demostrar-ho? Et desafio. La Guàrdia Civil i jo et desafiem a un joc apassionant: treballa de valent, treballa en equip i demostra el teu talent; que ets honest, que jugues net, que ets el millor”. Només cal recordar la història de repressió, d’injustícia, de terrorisme d’Estat de l’institut armat per posar en dubte les autèntiques intencions d’aquesta promoció equívoca. I ja que hi som, vull fer una pregunta, quan tothom repeteix com a lloros que els valors dels nostres esportistes són un bon exemple per als més joves, n’estem realment segurs? Més enllà de l’evident culte als diners i a l’exhibicionisme social, quin talent, quina netedat, quina honradesa ens estan proposant? El talent dels guàrdies civils apallissant avis? La netedat del seu emblema feixista amb l’espasa i el feix de lictor? L'honradesa que van demostrar davant del jutge Marchena, mentint sistemàticament contra el que proven totes les imatges del primer d’octubre de 2017?

La vanitat dels joves és gairebé tan formidable com la dels vells. Estimular-la és un truc antic però no sempre és un recurs legítim. És el recurs malvat que fan servir els manipuladors de criatures de totes les èpoques i de tots els països, el dels vells islamistes que avui duen els vailets més ingenus al martiri, al terrorisme religiós amb la promesa de la vida eterna, de gosar ser els millors, sempre millors que els seus companys. Afalaguen els joves i se’n serveixen com si fossin objectes. Deixeu de manipular els joves, les joves, deixeu-los en pau, deixeu de pervertir-los. Que visquin com bonament puguin les seves pròpies vides. No hi ha gent millor ni pitjor, no hi ha persones que siguin més que les altres. Això és un miratge, perquè ni l’èxit social ni els diners no valen absolutament res. Doneu un cop d’ull a la biografia de Cristina Onassis abans de dur-me la contrària. De fet, se me’n refot si em dueu la contrària. I se me’n refoten els vostres reptes de milhomes de taverna. Només hi ha dues classes de persones, les que es deixen manipular i les que no. Això és tot.