El 22 de juliol de 1921 van exterminar entre tretze i vint mil espanyols vestits de soldadet, pobres desgraciats meus, molts eren catalans, com sempre. Carn de canó, súbdits indefensos del rei Alfons XIII, també dit l’Africà, que jugava als soldadets de plom amb més plom. Han passat cent anys del desastre d’Annual, una batalla amb la qual la fatxerada espanyola pretenia salvar el prestigi d’Espanya després del desastre de Cuba. Sí, va ser quan l’almirall Cervera es deixà enfonsar tota la flota de guerra per salvar l’honor nacional. Un clau treu un altre clau, pensen, es pensen. I la suïcida guerra de Cuba, si ens ho mirem bé, de fet, el que volia, en realitat, era salvar el prestigi d’Espanya després d’un segle, el XIX, en què va perdre gairebé tot l’imperi americà. Recordeu l’obsessiva repetició de la paraula imperio que gastava la propaganda franquista i entendrem de què va tota aquesta història de rancúnia i de supremacisme dels que remenen les cireres a Madrid. Quan els que hi manen pretenen salvar el prestigi d’Espanya, quan volen millorar-ne la reputació, quan es posen patriotes, aquests espanyols són insuperables en negligència, deliris de grandesa i temeritat. Avui, per exemple, s’estan acarnissant amb el setmanari satíric El Jueves i el 25 de novembre de 1905 un escamot de 300 oficials de l’exèrcit va destruir les oficines del setmanari satíric Cu-Cut, la impremta d’En Patufet i del diari La Veu de Catalunya. El motiu fou la publicació d’un tímid acudit de Junceda. Després hi van calar foc, els valents. Perquè els catalans, sobretot nosaltres, no podem burlar-nos de la discutible grandesa d’Espanya. De fet som estrangers i pensem com estrangers. Al mes de maig d’aquell 1905 van processar tres redactors i el director de La Tralla, Josep Maria Folch i Torres, el dels contes infantils i el dels Pastorets, per haver publicat un número extraordinari que celebrava la independència de Cuba. I és que la nostra bandera independentista catalana recorda intencionadament la cubana i no podem dir que sigui una casualitat.

El desastre d’Annual fou l’origen d’una de les vergonyes col·lectives més notables del segle passat a Espanya, la mare de totes les vergonyes. Fa cent anys que dura i fa cent anys que es vol tapar. Per netejar el bon nom del gloriós exèrcit espanyol van decidir, com acostumen, de matar mosques a canonades, d’exagerar una mica més encara, sempre una micona més, i així van acabar suprimint la incipient democràcia de la Restauració amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera. Que seria contradit pocs anys més tard amb l’adveniment de la II República espanyola i aquesta república impugnada, pocs anys després, per la sublevació militar del general Franco, l’africanista, i la dels seus companys reaccionaris i classistes, els africans, els líders de la sublevació del 18 de juliol, Sanjurjo, Mola, Queipo de Llano, Millán-Astray. Aquesta és l’autèntica ideologia de Francisco Franco que encara dura com una flor verinosa a les Espanyes, a l’exèrcit, als tribunals de justícia, a l’administració, als principals partits polítics. Només des de la reacció i des del classisme més abjectes s’entén com va aconseguir fer-se un nom, aquest militar carnisser i kamikaze, que els seus superiors van tenir la imprudència de promocionar. Franco volia salvar el seu prestigi de la mateixa manera que l’Espanya d’Alfons XIII intentava salvar-ne el seu. Professionalitzat com a militar amb el lloc 251 d’una promoció de 312 oficials de l’Acadèmia Militar de Toledo, Franco el mediocre va decidir de fer-se amic íntim de la crueltat, confonent la valentia amb el salvatgisme. Era minuciós i fred com qualsevol psicòpata dels que surten a les pel·lícules. Els fets d’Annual van deixar les coses clares. Duien els soldats de lleva a una mort segura, a l’escorxador patriòtic perquè Espanya pogués dir que tenia colònies, que tenia encara un imperi. L’independentisme català neix d’aquí, d’aquest rebuig a un estat criminal que no protegeix els seus habitants. Els rics podien pagar i no anar a la guerra, però la majoria no se n’escapava pas, perquè eren pobres i sovint ignorants, perquè eren súbdits, ostatges d’un règim militarista que els considerava inferiors i, per tant, sacrificables.

L’exèrcit espanyol del Marroc era corrupte i ineficaç, ple de vividors, tenia massa generals, massa oficials i, comparativament, pocs soldats, perquè sovint acabaven en la mort segura. Quan Franco entrava en combat acostumava a ser l’oficial que tenia més baixes entre els seus soldats. Excitat per la sang no s’interessava gaire pels desgraciats que eren a les seves ordres. Fins al punt de negar-se a obeir una ordre de retirada, en una determinada ocasió, perquè ell mai no afluixava, mai no cedia. Una actitud que recorda força l’estratègia militar de Hitler, implacable i efectiva a l’inici de la Segona Guerra Mundial, suïcida davant la superioritat d’un enemic cada cop més poderós, al final. “Viva la muerte” fou un conegut lema de Millán-Astray al capdavant de la Legión Española, on servia Franco durant l’època d’Annual. Aquesta força de xoc tenia força privilegis, es toleraven les batusses i la violència sobre la població civil, i fins i tot la prostitució a les casernes ― amb dones, homes i fins i tot menors―, una pràctica que durà fins al final de la Guerra Civil. La Legió va decidir d’igualar les crueltats d’Abd el-Krim a Annual. Acarnissament contra els rifenys, decapitació dels presoners i exhibició dels caps com a trofeus. El festival de mort i de crueltat continuarà quan s’inicia la Guerra Civil i la repressió de la postguerra. Potser aquesta famosa frase del general Franco després d’haver assassinat un soldat, perquè es negava a menjar-se el ranxo, el representa perfectament: “No tens idea de la classe de gent que són: si no actués amb mà dura, aviat això seria el caos”. La gent es divideix en classes, els de dalt i els que no són ningú. El principal fonament ideològic del feixisme espanyol.