Al primer article escrit per a El Nacional, El català és lleig, ja vaig deixar memòria que Pere Aragonès, molt abans de ser el president, em deia en una conversa informal que estava disposat a baratar la llengua a canvi de la independència. Per descomptat que després el polític ha negat la xerrada que recordo perfectament, però és que cadascú té la credibilitat que té i al capdavall tots projectem ombra els dies de sol. L’afirmació d’Aragonès, n’estic segur, volia deixar clar que ell era el més independentista de tots, el més ferotge dels lleons republicans, i que per aconseguir la separació d’Espanya estava disposat al que fos, fins i tot a negociar amb el més sagrat. A la majoria no se’ns hauria mai passat pel cap, perquè senzillament no se’ns hauria acudit, perquè pensem que la llengua és Catalunya, n’és l’origen i la continuïtat al llarg de la història.

Però tan cert com això que dic ho és una altra cosa. Que quan Esquerra era l’únic partit independentista començà a córrer entre els nous dirigents del partit una passa, una malaltia infecciosa. La del pragmatisme, la dels gestors que es presentaven a ells mateixos com a eficaços i guanyadors, en aquells bons temps en què l’intel·ligent Joan Puigcercós havia de superar per força el limitat Josep-Lluís Carod-Rovira. Era un determinat marc mental après a les escoles de negocis i d’alta direcció d’empresa que hauria horroritzat el meu entranyable amic Marc Aureli Vila o el colèric i esforçat Heribert Barrera. Dos fracassats dels temps de la República, deien, els de la generació dels perdedors. Als de la nova generació de polítics independentistes covats a l’EADA de Collbató res no els seria negat perquè aconseguirien tots els èxits. Precisament perquè no tenien manies, perquè volien fer una nova política on tot era negociable, fins i tot la llengua.

Un marc mental en el qual els sentiments patriòtics i la lleialtat cega es consideraven una limitació per fer política. I de la mateixa manera que un dia algú arribà a la genial conclusió que la llengua catalana estava en venda, que el català tampoc era gaire important ―un error propi de persones amb poca formació cultural ―, tampoc ens ha d’estranyar que ara, després de la crua repressió posterior al Primer d’octubre, la independència hagi acabat aparcada, abandonada, desada com “la causa de les generacions que vindran darrere nostre” com ha dit fa poc Oriol Junqueras. No, no es deixin impressionar pel to solemne del president d’Esquerra, antic company meu quan tots dos fèiem de professors d’Història a la Universitat Autònoma. Ningú de l’actual direcció té una formació digna de ser exhibida. La majoria només pot dir que han après tot el que sap a la universitat de la vida. I a les incubadores del partit.

Si el català no és un coneixement imprescindible, si la nostra llengua no és imprescindible en l’àmbit educació i de la feina vol dir que no serveix per a res. I si no serveix per a res és llengua morta

Esquerra, avui empresonada per la síndrome dels presos alliberats, ha renunciat a la llengua i a la independència. Exactament igual que Junts. Diuen que no, repeteixen i juren que no, fan servir tots els mitjans de comunicació per dir que no i que súper no, que no, que ens equivoquem, però és que tampoc podrien dir que sí. Tampoc admetran mai que, ells, els milhomes del pragmatisme i de les mamelles grosses han estat derrotats i, per això ara estan promovent la derrota en el conjunt de la societat catalana. Per això Oriol Junqueras acusa els altres polítics específicament de derrotisme, perquè vol desviar l’atenció i perquè, al capdavall, Junts per Catalunya fa exactament el mateix que fa Esquerra, i potser amb una mica de sort carregarà amb el mort. Això sí, Junts ho broda amb una retòrica completament diferent. Amb una xerrera dramàtica i cursi fins a l’obscenitat, però a l’hora de la veritat, a l’hora de signar la sentència de mort a la immersió del català a l’escola, allà els tenim a tots dos. Junts i Esquerra, Esquerra i Junts, abraçats al PSC i a les Comunes. Sense la significativa nosa de la CUP que, almenys en això, encara no passa per l’anella dels tigres. Encara no accepten la introducció de l’espanyol a l’escola, la mort anunciada del català.

No. No és cert que a la llengua se la prestigia prestigiant-la, com diu absurdament Oriol Junqueras. Perquè el prestigi no ve determinat pels parlants sinó per les estructures polítiques i de poder. Precisament perquè s’ha estudiat que immediatament després del gran esclat cultural del Tirant lo Blanc, d’Ausiàs Marc, de la pintura de Bernat Martorell i de Jaume Huguet, a finals del segle XV el català fou esborrat del mapa com a llengua de prestigi. Perquè va fallar el món del poder. El mateix món dels privilegiats que ens està fallant ara. Si el català no és un coneixement imprescindible, si la nostra llengua no és imprescindible en l’àmbit educació i de la feina vol dir que no serveix per a res. I si no serveix per a res és llengua morta, i aleshores l’allau de castellanització esdevindrà encara més destructiu. Ens marginarà a ser provincians com al País Valencià i a les Illes, dos territoris on el català no té tant de prestigi com a Barcelona precisament per això, perquè no existeixen partits polítics catalanistes amb poder efectiu.

No és veritat tampoc que la llengua catalana es prestigiï guanyant Óssos d’Or al festival de Berlín ni escrivint bons llibres. A Catalunya hem vist força pel·lícules en persa i no ha servit per promocionar la cultura de l’Iran. Perquè la inversió que fan els governs d’Esquerra i de Junts en cultura, en creació, és ridícul, és irrisori. De fet clama venjança contra els polítics. I perquè cap creador ha de ser apòstol de la llengua catalana. La defensa del català correspon al Govern de la Generalitat, l’únic que pot fer alguna cosa útil, l’únic que pot intensificar la immersió en lloc de desmuntar-la.

La llengua no es defensa tampoc barallant-nos amb tots els cambrers de la Costa Brava. Ja coneixem l’estratègia d’alguns polítics, la mateixa del vell Jordi Pujol, que es va empescar una campanya de promoció del català anomenada Depèn de tu, retornant-los així la pilota als ciutadans. Avui ja no parlo d’independència. Només de llengua catalana. Aleshores si Esquerra i Junts no serviu per protegir la nostra llengua i la nostra identitat cultural, exactament, per a què serviu? Per què us hem de votar?