L’exèrcit espanyol no serveix per guanyar guerres sinó per mantenir els privilegis dels qui ens governen, dels qui viuen sobre les nostres espatlles. Són els guàrdies de seguretat del règim que ens roba. Si descomptem la gloriosa guerra de Perejil hauríem de fer un formidable esforç de memòria històrica per recordar algun fet d’armes victoriós, alguna proesa bèl·lica d’aquestes persones que s’omplen la boca d’honor, de pàtria, de valors marcials. Vull dir que no sé si algú recorda cap acció militar digna, heroica, contra un exèrcit estranger, alguna acció que no sigui gasejar els rifenys, donar cops d’Estat, fer guerres civils o assassinar representants polítics com el president Lluís Companys. Només cal recordar que els canons del castell de Montjuïc mai no es van emprar per defensar-nos de cap invasió estrangera, només van servir per bombardejar la població civil indefensa, per bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com aconsellava el general Espartero, perquè Espanya anés bé. Ni són bons militars ni tampoc accepten la crítica, la llibertat d’expressió dels altres. Com que van armats i tenen el monopoli de la força només poden parlar ells. El 1905 tres-cents militars van assaltar i destruir a cops de destral la redacció i la rotativa del setmanari humorístic ¡Cu-cut! —que tirava 50.000 exemplars—, només perquè no els havia fet gràcia un acudit. Els acompanya l’excel·lentíssim governador militar, el general Fuentes, el qual contribuí a intimidar els transeünts. Als crits de “Viva España, viva el ejército” i “Muera Cataluña” acabaren la seva ràtzia destruint les oficines de La Veu de Catalunya perquè era un diari catalanista.

L’exèrcit espanyol no serveix per guanyar guerres sinó per mantenir els privilegis dels qui ens governen

Avui continuen sense acceptar la crítica en la nostra societat de la informació, sense saber quin és el paper que han de jugar les forces armades en una democràcia. El tinent Luis Gonzalo Segura ha estat expulsat recentment de l’exèrcit per haver publicat diversos llibres, on descriu el cúmul de privilegis, corrupció i assetjaments que pateixen les dones en l’àmbit militar. I, en contrast, segons el Tribunal Suprem, un comandant està legitimat a dir-li “porca”, “inútil”, “puta” a una dona només perquè allò és l’exèrcit i és un món dur, d’homes. Perquè els homes de veritat parlen així. Els militars són una societat a part però que es manté gràcies a aquesta societat, amb els nostres impostos. Una societat en la qual l’ex tinent coronel Antonio Tejero, un colpista condemnat, pot continuar expressant-se lliurement, amb visques a Franco, amb atacs a l’Estatut d’Autonomia i, en canvi, segons el Tribunal Constitucional, el Parlament de Catalunya, un parlament escollit per sufragi universal i legítim representant de tots els ciutadans, no pot parlar de segons quines coses. O poden empresonar els diputats com ja han fet amb Carme Forcadell. La llei no és igual per a tothom. Se’ls en refot que la legislació actual prohibeixi que un militar parli públicament de política. I, a sobre, amenacen el Govern de Catalunya, com va fer el general Pedro Garrido aquest dimecres. No és estrany que aquest guàrdia civil, procedent del servei d’informació, estigui contribuint premeditadament a la campanya de criminalització de l’independentisme català. Per sobre de la veritat hi ha Espanya. El general va rebre públicament l’aplaudiment de destacades personalitats, com el fiscal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, la diputada Cayetana Álvarez de Toledo i el diputat José Zaragoza, presents durant l’al·locució.

Els militars espanyols que no són obligats a callar acaben en pronunciaments, com acabem de comprovar. Ja saben el què. És una extraordinària aportació dels uniformats espanyols a la ciència política internacional, una vella tradició per la qual són coneguts arreu. És un tipus de pretorianisme, pel qual l’exèrcit deixa de ser un instrument políticament neutre al servei del poder civil, establint-se com un poder fàctic irresistible, determinant. Un poder intimidatori que, servint-se de l’amenaça de la violència, s’atreveix a segrestar la societat. Fins i tot a tiranitzar-la. Ja ho van intentar el 23 de febrer de 1981, aquesta gent, els de la benemèrita institució. Els que truquen de matinada.