La nena de Rajoy no existia, però el Xavi Martínez, el nen de tres anys, sí; el nen assassinat a la Rambla el 2017 continua existint, el van matar però continua existint, perquè mai no es podrà comparar un nen autèntic, una personeta que belluga, que plora i que riu, que té mocs, pipi i gana i que va de la mà de la seva mare, o de l’oncle, amb la carallotada d’un polític miserable que mai ha sabut el que diu. Ni el que fa. El Xavi existeix fins i tot passat el temps, fins i tot, sense vida, existeix, no n’hi ha cap dubte. Com existeixen els buits, les penes i també els records irrompibles, vius com l’aigua vivent o com el sol-solet que ens ve a veure. Com també existeix l’oncle Francisco, de Rubí, al qual també van matar, mentre empenyia el cotxet que duia el Xavi a dins. A pagès, a les tribus índies o a les comunes hippies, els fills dels nostres companys també són una mica els nostres fills, perquè els hem vist créixer. I el vailet de set anys, el Julian Cadman, d’origen australià, de l’altra banda del món, també, perquè també el van matar allà, perquè com el Xavi, encara ho tenia tot per fer. I la Maria Correira Chegaram, que tenia vint anys com vint sols, morta al costat de l’àvia Maria de Lurdes Ribeiro, 74 anys, totes dues de Lisboa. I el Bruno Gulotta, 35 anys, de Legnano, que amb el cos va protegir la parella i els dos fills, i que va morir perquè no rebés ningú de la famiglia, només ell. I el Luca Russo, 25 anys, del Vènet, que passejava amb la parella i la va protegir. I la Pepita Codina, 75 anys, que havia anat a la Rambla des de Sant Hipòlit de Voltregà amb la filla. I la italoargentina Carmen Lopardo, 80 anys, l’àvia que passejava per Barcelona. I el canadenc Ian Moore Wilson, 53 anys, que era amb la dona i només ella va poder sobreviure. I la valenta Alejandra Pereyera, una argentina que feia deu anys que vivia a casa nostra, treballadora de la Boqueria. I després el Jared Tucker, 41 anys, nord-americà, que estava celebrant el primer any de casat amb la dona. I la belga Elke Vanbockrijck, 44 anys, que havia de dur imperativament el fill menut al Camp Nou, que per això era a Barcelona. I la Desireé Eugenia Zolotas, 51 anys, alemanya, que passejava amb el marit i els dos fills per la Rambla. No sé si me’n deixo cap, no coneixia aquestes persones, però continuen existint. Continua existint el Pau Pérez, 35 anys, apunyalat a la zona universitària de Barcelona per robar-li el cotxe. I l’Ana María Suárez, 67 anys, de Saragossa, apunyalada a Cambrils.

Barcelona és una sòlida victòria de la vida sobre la mort. La ciutat ha patit molts atemptats i carnatges, ha estat víctima de tota mena de repressions, de bombardejos, de  rancúnies polítiques i de conflictes civils. Fins i tot es va arribar a dir que farien de la ciutat un immens solar, cosa que no s’ha dit d’enlloc més al món. La ciutat, capital del dolor, ha patit molt, però no recordàvem cap violència que hagués estat tan sentida com aquest atemptat de la Rambla, amb tants estrangers, amb tants amics de la simpatia de Barcelona que hi van deixar la pell. Tots eren nostres. Víctimes d’un suposat terrorisme islàmic que sembla tan poc islàmic, tan poc creïble, que en tres anys no ha tornat a sortir a escena, que no ha fet cap més acció. Els morts són de veritat. El seu record roman. I la sospita es fa cada cop més grossa, cada vegada més feridora.