Ciutat encesa de fúria, capital del dolor, ahir cremaven les escombraries davant les policies colonials, que com som societat opulenta en tenim moltes i pudents, cremaven tots els focs de la insurrecció popular als carrers, a les carreteres exteriors, però sobretot cremava al pit la urgència d’una causa justa, la causa de la llibertat de Catalunya, com des de fa segles, perseguida per la llei espanyola. Avui cremen encara les pells apallissades pels bastons dels amos, per les puntades de peu, una altra vegada la represàlia dels amos que segresten Barcelona sempre que volen per als seus aplecs de poder privat, de manament immoderat, absurd, que de tan arrogant diríeu que primer és un drama però després esdevé farsa. Avui cremen encara, als cossos menyspreats, les ferides i les contusions dels ciutadans que paguen, amb els seus impostos, la violència de les bòfies sobreexcitades de tant de poder repressor. Abans bombardejaven la ciutat cada cinquanta anys pel bé d’Espanya i ara, cada vegada més sovint, li van trobant el gust i la gràcia a això d’estovar el contribuent que protesta i no es fica la llengua al cul. Els malcontents encara no s’acaben de refer que ja els tenen una altra vegada aquí, exhibint un particular ardor guerrer que consisteix en trencar-li la cara a una població indefensa i numèricament vulnerable. Aquesta és la història, Madrid viu del bombardeig i Barcelona de l’economia, potser per això el govern d’Espanya es va reunir a la Llotja de Mar, venerable testimoni de l’origen de la riquesa catalana, el comerç, l’intercanvi, el viatge, l’esforç i la tossuderia.

Ahir el foc de la rosa de foc va tornar a enfilar les flames, a carbonitzar les bones paraules i les propostes de concòrdia. Ahir el foc mut de les armes de foc policials es va imposar al foc simbòlic de les multituds perdudes i dividides, paradoxalment extraviades en el laberint de la gran encisera, com si mai no l’haguessin coneguda, com si les acàcies i les palmeres no fossin els arbres de la ciutat de cada dia, com si no sabessin on anar ni què fer, com si haguessin oblidat com n’és de dura la biografia d’una societat que es construeix a ella mateixa. Barcelona crema encara d’indignació encarada a una platja deserta de banyistes, encarada a un mar que ha estat sovint la gran escapada, la solució catalana a l’asfíxia de la terra ferma. Les onades fredes van fer salts, espeteguen a la riba, van insistint damunt la sorra així com la sorra insisteix en precipitar-se dins l’ampolleta de la clepsamia. La marea del nostre mar no és gaire vistent ni poderosa però el cert és que les onades perseveren, continuen indefinidament i arriba el dia que, d’improvís, procel·loses, s’empassen la platja. La revolució no és destrucció ni improvisació, ben al contrari, és obstinació. Deia Josep Pla que calia continuar, continuar i continuar, que aquesta era l’autèntica revolució que tot ho pot.