Esdevinguda una figura política degradada i del tot aïllada, seguida de manera fanàtica per un grup de seguidors tan ingenus com acrítics, la Molt Honorable Laura Borràs s’ha convertit en la millor candidata que pot tenir Junts per a les ambicions hegemòniques d’Esquerra Republicana de Catalunya. La imatge de la gran dama, tota irritada a la llotja de convidats del Parlament, s’assembla massa a la impotència de la reina Ginebra empresonada a la torre del castell del que l’hauria de salvar el cavaller Lancelot. S’assembla massa a la imatge d’una nova presonera política o d’una nova exiliada, com si a Catalunya en calguessin més. I no, ara ja no vindrà ningú cada vespre a desitjar-li bona nit.

La posició política de la gran esperança blanca de l’independentisme legitimista ha acabat esdevenint negra, calcinada per la seva pròpia incapacitat política, per la impossibilitat de rectificar que demostra, per no saber corregir errors ni anar més enllà del seu propi martirologi biogràfic. És una política bloquejada i solitària. El martirologi que s’ha esforçat en buscar segueix i exagera encara més el patró grandiloqüent del president Torra. Laura Borràs, més enllà de les bones intencions, que és evident que les té i les sap explicar, no està en política per desbloquejar la situació política de Catalunya. No treballa per dur la majoria natural de més del 52 % del vot independentista a la confrontació amb l’Estat i a la independència de Catalunya. Perquè més enllà de les bones paraules, els fets són els fets i els moviments ens delaten a tots. A la vida tots acabem retratats. I els fets indiquen que Laura Borràs treballa per a ella mateixa, que Laura Borràs ha acabant esdevenint l’única causa de Laura Borràs, desviant l’electorat, una vegada més, de l’autèntic objectiu del separatisme. No, Catalunya és una causa molt més important i noble, popular i desinteressada, que la peripècia personal de la senyora Borràs.

Naturalment a Esquerra Republicana ja li està bé que Junts estiguin tot el dia barallant-se i tot el dia demostrant que els seus autèntics ideals no són la independència ni solucionar els problemes de la gent. Esquerra guanya en intenció de vot a totes les enquestes perquè Junts no és cap amenaça, perquè Laura Borràs no fa oposició i Jordi Turull primer treballa per mantenir el govern de coalició de Pere Aragonès i després, sempre després, quan la votació de la militància de Junts opta per trencar-lo surt amb aquesta pregunta retòrica i admirable model d’hipocresia: “¿Es pensen que per quatre despatxos i cotxes oficials renunciarem a l’ànima de Junts?” Costa oblidar per què a Jordi Turull se l’anomena també Canelons Turull. Costa oblidar també el libel que Jordi Llovet va escriure contra Laura Borràs i que demostra, com a mínim, dues coses. La primera, que el conflicte és propi de la biografia de Laura Borràs molt abans que entrés en política. Molt abans que es fes independentista Laura Borràs ja treballava exclusivament per Laura Borràs, la causa més noble del món en la seva modestíssima opinió. I que les seves formes autoritàries, individuals, tramposes, egocèntriques, clientelars, són sempre les mateixes. Laura Borràs ha estat perseguida allà on ha posat els peus.

La segona cosa que ha demostrat el libel de Llovet, amb el qual tinc una llarga, fecunda i sincera enemistat africana, és que Laura Borràs no ha deixat d’intimidar i d’amenaçar els seus crítics allà on ha anat. L’abrupta retirada del libel n’és un exemple lluminós. Perquè coincideix, essencialment, amb l’informe que Magda Oranich acaba de presentar públicament i que, en qualsevol país, suposaria la immediata dimissió de Francesc de Dalmases i de Laura Borràs. Ara potser alguns voldrien que em dediqués a fer una escalivada amb aquests dos polítics completament desacreditats, repassant  amb detall l’informe Oranich. No ho faré perquè jo sóc partidari de la independència de Catalunya i opino que el millor que ens podria passar a tots plegats, com a país, és renovar completament la plantilla dels nostres polítics. La vida seria molt millor si ens dediquéssim a treballar per la independència i ens oblidéssim completament de Laura Borràs. No, pateixin, sospito que no tindrem tanta sort.