Senyor, que la vostra augusta majestat té una particular predilecció per la ciència política i per la bona governança del vostre reialme, d’acord amb els principis il·lustrats, és ben notori. No en va, tot just proclamat monarca constitucional, vau fer canviar del vostre despatx de govern el retrat del vostre avantpassat Felip V per un altre de més significatiu, el del rei Carles III, el rei alcalde de Madrid, el monarca partidari del foment econòmic i de l’avenç permanent de les ciències, encara que, val a dir també, la seva sincera preocupació pel poble fou la mateixa de tots els il·lustrats. La de la màxima preocupació pel poble però sense comptar gens amb el poble. En aquest sentit, sou ben sabedor de les limitacions del sistema democràtic parlamentari actualment vigent, el qual, té el perill de desentendre’s de la societat, de recloure’s i d’entotsolar-se en ell mateix, com durant els regnats dels vostres avantpassats Alfons XII i Alfons XIII, formalment i cerimonialment democràtics però que, en realitat, només van perpetuar el domini de les oligarquies econòmiques i dels interessos de les societats anònimes per damunt de les necessitats de la societat espanyola en el seu conjunt.
Tampoc no ignora la vostra reial persona que el poble català, actualment inclòs dins del conjunt dels pobles d’Espanya, ni pertany ni ha pertangut mai a la cultura castellana, abusivament i tradicionalment anomenada espanyola i que, per tant, més enllà de la legítima reivindicació política d’independència per part de molts dels vostres actuals súbdits, Catalunya constitueix nítidament una societat diferenciada i perfectament identificable. Els catalans, Senyor, no som ni millors ni pitjors que altres pobles del vostre reialme, però tenim trets diferencials prou importants per subratllar un cop més que la distinció entre catalans i no catalans és políticament i socialment útil i que, a més a més, concorda plenament amb la realitat de les coses. El fet viu de Catalunya, tal com el va denominar Francesc Cambó davant del vostre avantpassat el rei Alfons XIII, no és una idea recent ni espúria. No va aparèixer a l’escalf del malvat nacionalisme català del XIX, ni tampoc no fou una perversa invenció d’unes determinades oligarquies egoistes per trencar una hipotètica nació natural i mil·lenària anomenada Espanya.
Si ens remuntem, per exemple, fins a l’edat mitjana, origen dels vostres drets dinàstics, veurem que les identitats col·lectives i individuals eren fenòmens molt diferents als que avui podem constatar, però certament tan vius com avui. Dignes també d’atenció i d’interès. I hi podem veure clarament que la cultura política de Catalunya era ja aleshores ben diferent de la de Castella, com testimonia una coneguda anècdota recollida en la Crònica del vostre avantpassat català, el rei Pere el Cerimoniós. El seu pare i també avantpassat vostre, Alfons el Benigne, s’havia amullerat en segones noces amb Elionor de Castella, reina dominant i autoritària, incapaç també com tants avantpassats vostres de comprendre i d’acceptar la diferent cultura política de la nació catalana. El cas és que, amb motiu de les donacions fetes a la nova reina per part del rei Alfons, va esclatar una ferotge revolta al País Valencià, comandada per Guillem de Vinatea. I mentre que el rei maldava per trobar una solució de compromís, la reina va irritar-se enormement reclamant al seu marit que la rebel·lió havia d’abordar-se de manera contundent i sanguinària, sense contemplacions. Les seves paraules, segons la Crònica van ser aquestes: “Señor, esto no lo consentiría el rey don Alfonso de Castilla, nuestro hermano, que él no los degollara a todos.” Immediatament es va poder sentir la resposta del monarca català: “Reina, reina, el nostre poble és franc (lliure) e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.” El dret a la paraula lliure i fins i tot a la confrontació política amb el monarca formen part d’una manera d’entendre la jerarquia i l’administració legítima del poder ben catalana. Fóra bo, Senyor, per al vostre bon capteniment i benèfic regnat que no menystinguéssiu gens la moral de l’episodi.