Hi ha una mena de gent que, precisament perquè va ben tova, o ben mamada, precisament perquè ha begut més del que podia interioritzar, se li desperta de pet una irreprimible fal·lera d’agafar el cotxe i voltar i voltar a tota castanya, ja podeu comptar si hi arribarà. Aquest embriac suïcida i decidit és, però, força més considerat que l’altre, l’embriac carregós que coneixem de prop i en mala hora, és el que t’acompanya vulguis i no, el que salta per la finestra, el que torna a provar acrobàcies i no pots deixar estès a terra decorant l’asfalt, te n’has de fer càrrec. O pitjor encara, és l’embriac carregós del que sobreïx un Niàgara de plors, durant el gran moment en què expandeix els més delicats i elevats sentiments damunt la teva persona. És quan se’t cargola al damunt dilatant el cos, alçant els braços com un banderiller, com un Jordi Cuixart qualsevol, i fatalment t’abraça. Alarma. L’abraçada és sempre la prova del crim més abjecte, el crim que es pretén amagar amb exageracions cursis. Del procés cap a la independència, entès com una formidable trompa o mitològica pítima, els antropòlegs i historiadors del futur en podran fer algun dia un entenimentat estudi dividit en tres actes, a saber, copiosa ingesta, exaltació recreativa i posterior migranya traumàtica. L’abraçada i el sentimentalisme més descordats no fallen mai en aquests casos en els quals l’ètica ha quedat molt tocada. Delaten no poques ensenyances, en la línia del que proclamava fa molt anys Joan Capri en un dels seus millors monòlegs. La gent catalana, fora dels lligams més íntims i personals a l’est de l’Edèn, mai no s’abraça ni per equivocació. Perquè quan ho fa és que s’està acomiadant per sempre més i tràgicament, en direcció a la incertesa del ser. Abraci’m, diu l’actor al maître d’un restaurant que li acaba de cobrat un dineral només per un dinar. Capri s’hi encara i insisteix en reclamar el contacte físic. Abraci’m perquè vós i jo no ens veurem mai més. Un dia Josep Maria Espinàs, parlant d’aquesta depravació de les abraçades, em va explicar que un senyor de Madrid, a qui coneixia de manera superficial i remota, li havia enviat una carta que rematava amb un formidable estilema de prosa castellana: Recibe, querido José María, ese abrazo que tú sabes... Encara avui m’esborrona la mesquinesa que alguns poden exhibir, presumint de boníssimes persones, presumint de superioritat moral.

Som tots tan bones persones que, posats a castigar culpables, criminals, ja ens hem tornat tots civilitzats i moderns. Ja no pensem en els vells càstigs, la picota, l’esquarterament, la forca, la foguera, l’esventrament. Ara només fem servir la presó, des de fa uns dos-cents anys. Encara que també hem de dir que si, per exemple, la noia violada a Igualada fos la nostra filla, la nostra germana, que si fos nostra d’alguna manera, tots pensaríem que els antics suplicis són ben poca cosa per administrar als criminals responsables. Quan penses en la teva filla violada de la manera més abjecta quedes segrestat pels sentiments més vius, intoxicat, emborratxat per l’amor que se’t transforma en una ràbia infinita, que està justificada, però que no té res a veure amb la justícia. Dit d’una altra manera. De la mateixa manera que conduir begut no és la millor idea del món, tampoc no ho és que l’opinió pública debati el que cal fer amb els criminals només, exclusivament, tan sols, quan acaba de patir un cop emocional terrible, quan acaba de quedar estabornida per un crim monstruós. Només parlem dels càstigs quan estem molt enfadats. És aleshores quan els més exaltats, els més sàdics, els que presumeixen de superioritat moral, demanen els càstigs més durs, més exemplars, més terribles. La resta de l’any, ens fa molta mandra parlar de càstigs perquè no volem pensar en coses desagradables i les presons no ens interessen gens. La més desagradable de totes, potser, és saber que l’enduriment de les penes, ni a l’Estat espanyol, ni a la resta del món, fa disminuir la criminalitat. I que la presó no soluciona cap problema, tampoc no redueix la quantitat de criminals, més aviat els agrupa en un únic indret i, paradoxalment, en reforça els lligams i la coherència d’un grup de malfactors. Que els criminals passin la resta de les seves vides convivint amb altres criminals no sembla tampoc la millor de les idees si algú encara creu en la funció rehabilitadora de les presons. Encara no hem trobat la manera per la qual els delinqüents deixin de delinquir i potser no la trobarem mai. El que hem trobat és una manera d’exercir una certa venjança contra els criminals. L’únic que hem aconseguit, això sí, és que els nou presos polítics independentistes deixin de fer política independentista, que passin a no fer res, com denunciava fa poc Clara Ponsatí. La presó, en tot cas, només serveix per això, per escarmentar persones que no tenen res de criminals, per destruir humanament persones per dins, per perseguir idees polítiques que no tenen res d’il·legítimes, com la independència de Catalunya. Per al que hauria de servir, la presó, res de res.