Vivim en un estat en què pots canviar de sexe, però no hi pots mantenir la identitat cultural. La persecució contra la identitat catalana esdevé més clara en aquells territoris on la força del catalanisme polític és feble, poc sòlida, fins i tot marginal. Només cal observar les zones de l’extraradi de Barcelona on el PSOE governa ininterrompudament des de l’adveniment del règim de 1978 per constatar que, més enllà de la sorollosa propaganda dels partits, hi ha l’evidència d’una Catalunya castellana, d’una altra Catalunya, de nova planta, concurrent. D’una Catalunya immigrant que no només ha decidit no integrar-se en el conjunt de la societat catalana sinó que aspira a mantenir-s’hi en el temps i a substituir culturalment i lingüísticament, nacionalment, identitàriament, els catalans, a fer del nostre país una minoria nacional dins de Catalunya mateix. De la mateixa manera que van fer els colons castellans i andalusos a les noves terres de l’Amèrica hispana, als territoris que volien assimilar i posseir, despullant-ne els seus antics propietaris. D’aquí ve el fenomen electoral de Ciutadans, i l’anticatalanisme pràctic de molts dirigents del PSC, companys de viatge polític de l’espanyolisme de Vox i d’altres fenòmens d’aculturació que pateix el nostre pobre país. Se senten legítimament esperançats perquè en els territoris on el catalanisme polític no té gaire predicament han escombrat el fet viu de Catalunya, com en la zona d’administració colonial francesa, o com passa en altres territoris econòmicament emergents com les Illes Balears i el País Valencià. Territoris que eren només catalans fins a l’arribada de l’economia del creixement perpetu.

Analitzar l’àmbit general dels Països Catalans ens ajuda força a constatar les fortaleses i sobretot les febleses de la nostra identitat, a valorar on som exactament avui més enllà de l’efervescència independentista, centrada sempre en el Principat convuls. Notícies locals poden donar-nos una perspectiva ben útil de l’estratègia que l’anticatalanisme fabrica, incansablement, per esborrar-nos definitivament del mapa. Com la que em fa arribar un bon amic des d’Alacant per il·lustrar-me amb la força d’uns fets nítids. Al municipi de Sant Joan d’Alacant, la regidora de Vox, Gema Aleman, fa pocs dies ha acusat els representants de Compromís de vulnerar el seu dret fonamental de participació política quan fan servir la llengua catalana-valenciana en els plens municipals. Reclamant així un inexistent dret, el dret a la ignorància manifesta i, concretament, a la ignorància de la llengua pròpia de l’antic Regne de València. Gema Aleman desconeix el català-valencià, no l’entén pas, i troba que, com és consuetud, els submisos valencianets li han de facilitar la faena, s’han de traduir a ells mateixos, han d’abandonar la llengua del País Valencià perquè els plens municipals puguin fer-se només en espanyol, una llengua forastera a la qual qualifica de “llengua oficial del municipi”. Els valencians no han de molestar. La senyora de Vox al·lega en un escrit que per “garantir i protegir el seu dret fonamental de participació política durant els propers plens”, d’acord amb l’article 23 de la Constitució, “s’adrecin a ella en la llengua que tots parlem i coneixem”, perquè no costa res continuar amb la fantasia que Espanya és una sola nació i una sola cultura. El bilingüisme és una tragèdia com sabem prou. Especialment quan els bilingües som sempre els mateixos. Quan ens deixem perdre el respecte a casa nostra. Quan aquestes actituds no ens sorprenen gens. Després ens exclamem si ens tracten com a súbdits, com a ciutadans de segona, si ens volen fer pagar totes les factures.