Hi ha alguns polítics catalanistes, ahir com avui, que tenen tanta por de l’electorat, que tenen uns principis tan canviants i gasosos, polítics que miren tant exclusivament per ells i pels seus comptes corrents que estan disposats a qualsevol cosa per no deixar la cadira. D’aquests n’hi ha a tots els partits. Mentre avui tenim gent a la presó i a l’exili per fer política, ells, en contrast, només aspiren a no molestar els poders fàctics i poca cosa més, aspiren a anar passant, tu, anar vivint i de tant en tant fer algun discurset, o proclamar solemnement que la Seu Vella de Lleida és més bonica que l’Almudena, per excitar el personal. ¿Què s’han cregut? Aquests polítics tan conciliadors i que es pensen que tenen tanta mà esquerra, que quan hi ha campanya electoral beuen en porró per fer-se els aborígens, ara ja han arribat a la conclusió que l’independentisme no ha de ser traumàtic, que no ha d’esverar ningú. Que després de la repressió violenta de l’Estat, que per “eixamplar la base” del separatisme hem de passar a un independentisme més guai, un independentisme millor i indeterminat, un independentisme guanyador, de rebaixes, que hem de donar facilitats, com quan vols comprar-te una cafetera i el venedor, després de parlar-hi cinc minuts, està pràcticament disposat a regalar-te-la perquè s’ha enamorat de tu. A punt de fer-te un petó de rosca.   

El paternalisme i la precipitació electoral arrosseguen aquests polítics que proposen una nova Catalunya que arribi a ser tan extraordinàriament acollidora, tan fàcil i simpàtica, tan poc problemàtica que, al capdavall ja no sigui Catalunya. Que sigui tan diversa, tan inconcreta, tan mestissa, que viure a Catalunya sigui com viure en un aeroport, on tot és funcional, cosmopolita i intercanviable amb qualsevol altre aeroport. Que tot sigui ben espontani, i que el mestissatge ens dugui, com sempre, a la llei del més fort, a passar del català a l’espanyol, que és del que es tracta. És el que pretén l’espanyolisme des de fa segles, assimilar-nos, provincialitzar-nos: acceptar la identitat catalana quan sigui una simple variant de la identitat espanyola, l’única identitat possible en l’Estat nacional espanyol. Aquests polítics independentistes que diuen que és possible una Catalunya independent on no calgui parlar català —no només entendre’l— estan mirant d’enganyar els electors, estan mirant d’expulsar els independentistes històrics, que som quatre gats al capdavall, a canvi de les noves multituds susceptibles de votar un independentisme low cost. Per aquest motiu cal recordar que la llengua catalana és la vida, la vida del nostre país. Que el català fa Catalunya irrepetible. A totes les societats del món hi ha una sola, única, llengua predominant, i que si al nostre país és la catalana tenim alguna remota possibilitat de continuïtat, de futur. Però que si acaba essent l’espanyola ja estem morts i enterrats. D’aquest conflicte no se n’escapa cap habitant de Catalunya, es vulgui admetre o no. Parlar català és l’única condició per esdevenir un membre més de la comunitat catalana. No es reclama cap raça ni religió, cap ideologia, cap adhesió a res. Qui parla català contribueix a donar vida a la llengua que fa viure Catalunya.

Si mai Catalunya fos ensinistrada, agenollada, desproveïda de les formes de la vida catalana que Josep Ferrater Mora va gosar estudiar en el seu famós llibre i en la Catalanització de Catalunya (1960), la nostra nació despullada de les seves formes pròpies seria tan poc interessant per als nouvinguts com per als indígenes. Si mai faltés allò que Josep Trueta va sintetitzar al seu bell llibre L’esperit de Catalunya (1941), no s’aconseguiria que la causa de Catalunya tingués més adeptes, tot al contrari, seria una colònia hispanòfona més, tan insignificant i indistingible com qualsevol província de l’antic imperi. Ho deia sàviament ahir Agustí Colomines al Punt Avui per si de cas ens en volíem assabentar i mirar la realitat cara a cara. No som un sol poble. I alguns dels que conviuen amb nosaltres ens volen esborrar del mapa. Per arribar a ser un sol poble mestís i en català, per aconseguir la independència potser que comencem per un exercici de sinceritat col·lectiva.