Van esperar que un altre partit guanyés les eleccions a Catalunya. Per als seus plans els era igual el PSC, ERC, Ciutadans, qualsevol ja els anava bé, l’important era que no guanyés Carles Puigdemont. I un cop el partit del president Puigdemont —dir-li partit és una exageració; dir que és de Puigdemont és una mentida podrida— fou derrotat a les urnes, van prohibir la candidatura del president Puigdemont a les eleccions europees. Un cop de puny damunt la taula. Podrien haver-lo enverinat com a Pau Claris, o provocat un accident de cotxe, de fet, podien i poden fer qualsevol cosa. I els és igual quedar bé o malament en el context internacional, ja han arribat massa lluny per tornar-se enrere. De manera que ara tenim uns independentistes bons, que sí que es poden presentar a les eleccions i uns independentistes dolents, que no s’hi poden presentar. La CUP, per posar un exemple, no és cap amenaça real per al sistema però Carles Puigdemont sí que ho és. Com va dir aquesta gran persona, Joan Tardà, aquest polític amb aquest gran cor, si calia sacrificar Carles Puigdemont, s’havia de sacrificar, a l’altar de la pàtria, a l’altar de la conveniència. Perquè en això estan tots d’acord, de Vox a l’independentisme retòricament més revolucionari. No a Carles el Gran. L’enemic número u d’Espanya també és l’enemic número u d’alguns independentistes que no expliquen el perquè.

No sé si s’entén el que vull dir. Puigdemont molesta tots els partits polítics precisament perquè la lògica política dels partits va en contra de la democràcia real, de la democràcia dinàmica. La democràcia està en perill, l’estan pervertint, segrestant, enfonsant, tots els partits polítics, inclòs Junts per Catalunya. Ara aquesta jugada estranya, ara aquella corrupció, després aquella altra pallassada, aquella altra manipulació de l’autèntica voluntat popular, aquella situació poc clara. En la societat d’internet, on tot se sap —o on se saben moltíssimes més coses que abans d’internet—, tothom veu que els partits polítics no representen la voluntat popular sinó els interessos inconfessables d’uns quants espavilats. Els partits polítics són gestories d’interessos, sense democràcia interna, sense cap respecte per la voluntat popular a la que no representen.

Però sembla que ja ens està bé el que està passant. Sembla que la societat catalana troba acceptable que això sigui així. Han prohibit el groc, han prohibit l’estelada, han prohibit Carles Puigdemont però continuem xiulant i mirant enlaire, fent com si no passés res. Tots els partits independentistes es presentaran a les properes eleccions com si no hagués passat res, com si la prohibició de Puigdemont no fos inacceptable. Com si la cursa electoral fos neta. Ningú no mourà ni un dit. No hi hauran ni vagues, ni concentracions, ni protestes. No hi haurà cap moviment de solidaritat amb Puigdemont. L’ANC i Òmnium continuaran paralitzant la societat civil. Potser es publica algun article com aquest, de gent extemporània que sempre protesta, però parin vostès de comptar. Els catalans estem fent com els jueus al Gueto de Varsòvia, exactament el mateix procés mental. Ens pensem que com més paralitzats quedem menys mal prendrem, quan és justament, exactament, al contrari. Com més ens agenollem més mal ens faran, més buscaran la nostra destrucció com a societat i com a individus. Catalunya és una gran nació, amb una llarga i gloriosa història. Però els catalans d’ara i aquí hem decidit, més enllà de les bones paraules i de les gesticulacions, convertir-la en una nació en miniatura. Una destinació turística on viure tranquils. Soc amb tots vosaltres, conciutadans, com sempre. Però fotem vergonya, quina vergonya més espessa i més vermella.