Catalunya és immensament rica, força envejada i sovint robada. Precisament per això l’última agenda de l’espanyolisme és enfonsar-nos a tots, assimilar-nos fins que deixem de fer nosa, matar la gallineta dels ous d’or, matar-nos perquè la gallina ha dit que no i perquè gosa cantar visques a la revolució. Aquesta és la insana intenció que hi ha al darrere de l’abús dels impostos contra els treballadors autònoms. Que sí, que ens venen a buscar a nosaltres, als que no tenim amo ni senyor. Per la ràdio Jiménez Losantos diu cínicament que l’única cosa que Espanya encara no ha intentat amb nosaltres és la repressió, de manera que ara ve quan ens maten sense més miraments, ara la repressió continuarà i amb més intensitat, fins a la completa lobotomia, fins que l’enginyeria social faci de la pàtria mia un enorme solar amb una columna commemorativa al bell mig, com somniava fer Felip V amb Barcelona. Si Felip VI va promoure la fugida de més de 6.000 empreses de Catalunya per dur-nos a la ruïna, ara ens pensen castigar amb el mateix xarop de bastó, ara intensificaran l’estratègia. Som rancis, altius i ingovernables, fotetes, perquè som un país ric i fins que això no sigui el Sàhara espanyol no ens podran agenollar ni convertir-nos en seguidors del Reial Madrid. També se’n diu política de terra cremada o terrorisme d’estat, la seguiran promovent fins que ens tornem dolços, amables i col·laboradors com un gos allisat. Espanya continuarà governant contra la població catalana, amb l’ajut d’alguns col·laboradors indígenes i amb el silenci còmplice de la majoria dels mitjans de comunicació. No hi ha dubte, aquesta és l’autèntica i mitològica riquesa del nostre país, aquestes són les inesgotables mines d’or catalanes, la gent que té, la mena de gent que som. Constantment ens ho recorden i ens ho retreuen, que no hauríem de ser com som. Que fem molta pena essent com som.

Josep Pla l’any 1976 recordava a Joaquín Soler Serrano, en la famosa entrevista per televisió, que la societat catalana és la més democràtica del món, en contrast amb Espanya, en contrast fins i tot amb Anglaterra i França, on l’aristocràcia i les classes enriquides dominen completament l’Estat. El català sap perfectament que no és ningú i per això toca tant de peus a terra. I també sap que ningú no és ningú i sap riure-se’n. A Catalunya tothom és igual, a Catalunya hi ha una ingenuïtat adàmica del que s’ho mira tot per enèsima vegada, amb cara d’infant dimoni, i no li troba res que no hagués vist la primera vegada que obrí els ulls. El català és un ésser escarmentat i desconfia del bombo i del plateret, de la grandiloqüència. Del tremendisme, de l’exageració i de la claca, de la propaganda dels qui manen. “Pots comptar” és la frase catalana més repetida. Pla ho resumeix així: "Aquí no hay nadie importante, todo el mundo es igual, por eso los catalanes somos tan groseros". La nostra dissidència és completa, ferma, i roman en el temps, des d’antic. Francesc Pi de la Serra ho cantava d’una altra manera, naturalment maleducada i grollera: “sóc l’amo dels meus ous”.

Aquí va néixer el capitalisme dels modestos, dels menuts, el capitalisme de la petitíssima burgesia que és el fonament mateix de la democràcia i de la societat lliure

Tot surt d’allà mateix, d’Amer, del poblet de Carles Puigdemont on el 8 de novembre de 1485 els síndics ―representants― remences van arribar a un acord amb el rei Ferran II, de grata memòria. Un acord que es resoldria a la sentència de Guadalupe o Guadalop, per la qual la pagesia remença recuperava la llibertat i deixava de ser extorquida per la noblesa rapinyaire. Ho explica molt bé Jaume Vicens i recentment ho ha estudiat amb més deteniment Antoni Simon al seu llibre Els orígens del miracle econòmic català (Dalmau Editors). Per això els catalans són i seran sempre els més rics de la península Ibèrica. Per això algú tan descregut com Voltaire escrigué que Catalunya “al capdavall, pot prescindir de l’univers sencer però els seus veïns no poden prescindir-ne”. Des de la concòrdia signada a Amer se suprimien, però només per a Catalunya, els mals usos i els treballadors de la terra van passar a treure el benefici de la feina que ells feien. La immensa majoria dels treballadors catalans, aleshores pagesos, esdevenien els propietaris del seu propi futur. Així com ara ho són els autònoms, els propietaris de petites, mitjanes i microscòpiques empreses que mai no han de dir-li sí senyor a ningú. I que voten els que els dona la gana, sense fer gaire cas dels partits. Els diners són llibertat.

Per això som com som, i per això no tenim rei, perquè ja el tenim al cos. Per això no som un poble servil però sí, probablement, un poble massa mirat, massa poruc, excessivament desconfiat i prudent. Catalunya i Llombardia han estat els únics territoris d’Europa que van protagonitzar dues revolucions econòmiques des de bon començament. La revolució mercantil de l’edat mitjana i les successives revolucions industrials dels segles XVIII i XIX. Aquí va néixer el capitalisme dels modestos, dels menuts, el capitalisme de la petitíssima burgesia que és el fonament mateix de la democràcia i de la societat lliure. Contra nosaltres s’aixeca avui, com ahir, una Nínive pigmea. Implantant uns nous impostos absolutament abusius i feudals. Ara estava repassant aquells documents medievals tan bells. Suprimiren sis mals usos: la remença personal, la intestia, la cugucia, l’eixorquia, l’àrsia i la firma d’espoli forçada. I fins i tot s’aboliren els abusos consuetudinaris. És a dir, els feudals perdien per sempre més el dret de maltractar els seus servidors. A por ellos, anaven cantant. No, no tenien dret a estomacar-nos el Primer d’octubre ni ara a arruïnar-nos a tots amb una fiscalitat confiscatòria.