La periodista Gemma Nierga fou la que, després del dramàtic assassinat d’Ernest Lluch de l’any 2000 es va saltar el guió, perquè li va donar la gana. Va dir als quatre vents aquella proclama que semblava una apel·lació clara al diàleg polític amb l’organització terrorista ETA: “Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar; vostès que poden, dialoguin, sisplau”. Al final l’únic diàleg ha estat la venjativa repressió de l’esquerra abertzale. Potser per això Nierga ara té un programa a la televisió pública espanyola, molt aparent, molt ben decorat, que es diu Cafè d’idees, com si el cafè que s’hi dóna fos cafè cafè, i com si ella dialogués amb els polítics i intercanviessin això mateix, unes idees, bones idees, allò que els polítics mai no tenen i que els periodistes tampoc no ens ofereixen ni per equivocació. Nierga la periodista, en realitat, fa el de sempre i exactament el mateix que fan la resta de programes dels mitjans de comunicació. Intenta validar com a bona la xerrameca política de sempre, el parlar per parlar, la cantarella buida dels que no tenen res més a dir que les obvietats quotidianes, el pa nostre de cada dia del conformisme. Conformeu-vos i deixeu de queixar-vos. Tenim un sistema polític que no funciona però l’alternativa és el desastre, el caos, la barbàrie. La fam i la misèria dels migrants, la tirania i la guerra de la Rússia de Putin. No badeu. Tenim molt més per perdre que per guanyar.

Per això Gemma Nierga, per fer passar l’independentisme com una bogeria criminal de quatre iaies nostàlgiques, com aquelles estupendes velletes d’Arsènic per compassió, o de quatre il·luminats cruels que no viuen en la realitat que vivim els altres, va fer una pregunta idiota a Clara Ponsatí. Va ser una pregunta per fer por a les bledes homes i dones. Una pregunta d’adolescent que es vol escandalitzar perquè així pot desmadrar-se. La independència de Catalunya val una vida humana, senyora independentista? Sí, naturalment, va dir ella, eixuta, l’ex consellera del govern Puigdemont, que mai no parla per parlar. No es tracta de fer sacrificis humans, aclareix, però les idees nobles i justes, recordà la professora universitària, sempre costen vides. És una constatació històrica. La pregunta, torno a dir, és idiota, perquè un cop feta, ens convida a fer altres inquisicions. La independència d’Ucraïna val una vida humana? Quantes vides humanes si diem que sí? A partir de quants morts ja ens sembla massa carnisseria als humans que practiquem la hipocresia dels bons sentiments i de les nul·les accions? Quantes vides val l’imperialisme rus? I quantes vides pot valer el comunisme, el socialisme, la redistribució de la riquesa del planeta? I Espanya, quantes vides val Espanya i ens ha costat ja Espanya? Perquè ni les independències ni les unitats per la força s’aconsegueixen mai sense vides.

Si alguna cosa caracteritza l’independentisme català respecte a d’altres moviments separatistes, conjuntament amb l’escocès, és que és un moviment pacifista. Un moviment que, precisament, vol evitar morts. Que després de l’amarga experiència del terrorisme d’ETA no vol saber-ne res de les idees dels cafès, de les idees de les herriko tabernes que ens porten al desastre com a societat. Als independentistes catalans no ens han de parlar de morts, a nosaltres no. El president Pere Aragonès criticava fa pocs dies les “proclames buides” per defensar la seva gestió gris i depriment de la política catalana. Tampoc no té raó. Si no fos per les proclames idealistes de molts dels seus predecessors, de molts dels que s’hi van deixar la pell, la vida, ara no seríem un país avançat.