Als periodistes d’aquí els intimiden molt els moviments rígids, més aviat violents, de Manuel Valls, són com de jugador de pàdel. Concretament de l’escola de pàdel de José Maria Aznar, l’autèntic pàdel-padrí de l’operació política de l’antic primer ministre de França, l’espanyolàs radioactiu que va recollint orfenets pel món com ara Albert Rivera o Pablo Casado per refer-se de la decepció que va tenir amb el seu fill polític natural, Mariano Rajoy. No es pot negar que Manuel Valls mereix una segona oportunitat després d’haver estat una mena d’enfant sauvage de Truffaut, una mena de Celestino Corbacho més ben vestit, de fals alcalde immigrant per a immigrants de primera i enemic d’immigrants de segona en una bonica ciutat dormitori de les rodalies de París. El de Barcelona té molt de mèrit i molta empenta, perquè ha fet de tot en la política francesa duent els pantalons molt ajustats, a punt de petar, caminant com si fos un torero, marcant paquet i fent de capità collons, d’home vigorós, d’hiperactiu que va per feina. Va ser un temible ministre de l’Interior, sempre amb la mà oberta. No en va el seu nom de fonts, a França, es pot traduir per manual, el que fa servir les mans, el menestral, el que ho té tot per la mà. Tant aviat se’l va poder veure el primer d’octubre de 2015 als estudis de l’emissora France Inter fet una fúria, com si l’anés a prendre per la força de les armes, com el 23 de febrer del mateix any aixecant el colze davant de les càmeres de televisió. És una bonica història.

Vet aquí que al Saló de l’Agricultura de París estaven ben contents de rebre la vista de l’aleshores primer ministre de França. I, amablement, a cada paradeta dels immillorables productes regionals de la terra li oferien un got, una copeta. Ara una de vi negre, ara una de vi blanc, ara una cerveseta, ara algun licor una mica més fort. Hem de tenir present que aquell país és molt gran i té moltes regions i departaments, molts territoris a la França metropolitana amb els que s’ha de quedar bé i ser agraït. En definitiva, que els francesos van contemplar el senyor cap de Govern empassant més de deu begudes davant de les càmeres. Tothom va poder veure com el polític hiperactiu català comença, de cop, a embarbussar-se, a reclamar a crits la presència d’un dels seus ministres, a posar-se vermell, sobretot a les orelles, a intentar parlar amb la boca plena, i com acaba escridassant de mala manera els seus acompanyants, especialment els que l’adverteixen que està bevent massa. “Vigila que si comences a mamar, després...” se sent que li diuen discretament mentre fa l’orni.

 

I va ser aleshores, només aleshores, visiblement alegre i satisfet de la seva persona quan Manuel Valls es posa a parlar català, un fenomen ben natural en aquell seu estat de sinceritat interior. En aquell moment esplèndid no va trigar gaire a adonar-se que, en el saló agrícola, s’hi havia instal·lat un petit plató del programa Midi en France del canal France 3. Va ser un gran moment de la història de la televisió. Encara que no estava invitat, el primer ministre, sense escoltar els seus acompanyants que ja se l’enduien cap al cotxe oficial, irromp per sorpresa en l’emissió en directe. Un primer ministre va on vol i fa el que vol, sembla que estigui pensant. El problema és que per accedir al plató hi havia una tanca de nyigui-nyogui, falsament agrícola que li impedia el pas. Cap problema, cama cap a aquí, cama cap a allà, cridant ahhhh, s’excel·lència el primer ministre, fet tot un cowboy català, arriba finalment on és el presentador del programa. Tothom l’aplaudeix perquè ha aconseguit no caure, tothom riu. A Manuel Valls li agrada que l’aplaudeixin. El que ara no s’acaba d’entendre, però, és quan li surt el català de dins, exactament quines són les condicions necessàries per a aquest fenomen. I si, com va confessar en la seva darrera conferència a Catalunya, quan va dir emotivament t’estimo en lloc de je t’aime, quan li va sortir espontàniament el patriotisme barceloní, primer havia fet alguna libació o no. Estaria bé saber-ho.