És mentida podrida quan la ciutadana Inés Arrimadas diu que Cornellà és una terra plural i diversa com Catalunya. Com Catalunya, no, excel·lència. Arrimadas només està afalagant els seus electors en campanya electoral, llepant el personal com la gata amb els gatons. Va dient gatades. Cornellà, la terra del grandíssim polític José Montilla (tan plural i tan divers, ell), és tan plural o tan diversa com Oslo. Potser, si hi pensem bé, ho és força menys, tinguem una mica de món i de perspectiva. El que vol dir donya Inés, picant l’ullet, el que diu sense dir la interessada xeresana que busca vots, és que Cornellà forma part de la Catalunya espanyola, d’una terra fortament castellanitzada, colonitzada, assimilada, en bona part, a l’Espanya i olé, on els catalanoparlants vius són minoritaris i de vegades invisibles, remots, una terra on la immensa majoria són immigrants o fills d’immigrants i viuen exclusivament, aïlladament, en espanyol. Una terra de nacionalisme espanyol molt marcat, d’espanyolisme. Una terra on només hi ha un col·lectiu que es creu superior als altres col·lectius i que ha decidit no integrar-se a Catalunya. On viuen individus, plurals i diversos, que et diuen amb gran satisfacció que ja porten vivint aquí quaranta, cinquanta anys i no entenen ni una paraula de català. Que per reivindicar Espanya avui reivindiquen el seu dret a la ignorància, a no saber el català, una llengua que veuen només com una nosa i que per això combaten, atacant la immersió lingüística. Salvant algunes, potser nombroses, excepcions, el col·lectiu castellanoparlant és l’únic col·lectiu immigrant que té l’arrogància de viure a Cornellà com vivia Chiquito de la Calzada a Tòquio, pràcticament com si no s’hagués mogut de casa, de la casa dels orígens d’Espanya i olé, una terra mítica que no es pot deixar de venerar com en una religió estranya. Cornellà no té gaire de plural ni de diversa.

Al cinturó industrial de Barcelona, en aquesta terra magnífica, que Inés Arrimadas mitifica per reclamar el vot, jo he conegut un noi solitari, aïllat i espantat, a qui els seus companys denominaven “el catalán” per estigmatitzar-lo, per assetjar-lo, com si no fóssim a Catalunya i ells no fossin també catalans. També he conegut un altre antic alumne meu que amagava davant de tothom que parlava català a casa, conscient de la inoportunitat de la seva identitat lingüística i cultura, exactament igual com fan els gais o els jueus davant dels partidaris de la unanimitat. Jo he conegut un encès menyspreu per Catalunya en aquesta terra plural i diversa de Cornellà on la cultura era només un desagradable distintiu de rics, una marca de dissidència, on a més a més la cultura catalana era vista com una imposició intolerable d’una gent desconeguda a qui s’odiava o es menystenia. Aquesta és la terra plural i diversa de la qual parla Inés Arrimadas, un lloc feréstec, deprimit i castigat per les diverses crisis, del qual tothom qui pot marxa i se n’oblida, un territori que fa bandera de l’adoctrinament espanyolista, de l’odi als que no són com ells, on prolifera la llei del més fort, la violència en totes les seves formes, la ultradreta, el sexisme, el ressentiment permanent de l’immigrant que no vol deixar-ho mai de ser, que no vol mai acceptar que ja viu a Catalunya i que Catalunya ja s’ha convertit en casa seva. Jo vaig néixer i viure molts anys molt a prop de Cornellà, i als catalanoparlants, excel·lència, ens assenyalàveu amb el dit. Tu també, Inés.