Alejandro Fernández, líder del PP a Catalunya, ha demanat al president Quim Torra que declari la independència d’una vegada. Que s’avorreix. Que no aguanta els discursos presidencials. I té raó. No tothom té prou formació cultural per apreciar-los com cal, no tothom està capacitat per valorar les referències a Eugeni Xammar, a Josep Carner, als principis fonamentals de la democràcia. Tot això són romanços que el torturen, com un adolescent d’avui sotmès a l’audició insofrible de la Sonata per a piano núm. 18 en re major de Mozart. Fernández té raó perquè la dinàmica parlamentària, l’escenografia, les normes del debat, estan pensades en una època en què no existia la televisió i, per molt que ens retransmetin les sessions plenàries de la Cambra catalana, no acaba de ser un bon espectacle, la capacitat de diversió i d’entreteniment és força limitada. Sembla que per això, com si fóssim en un programa d’aquests en què el públic introdueix i expulsa concursants, alguns votants tinguin una tendència irreprimible per personatges extrems com Donald Trump, Boris Johnson, Silvio Berlusconi o Inés Arrimadas. Perquè hi tenen la diversió assegurada, perquè abans o després diran o faran alguna cosa impressionant de veritat. No cal tenir gaire idea de narrativa televisiva, de guions per a sèries, per saber que sense personatges malvats no hi ha emoció ni suspens, ni re de re. Tan divertit com és el pervers Miquel Iceta, retorçat i mel·liflu, sempre de perfil, acompanyat de la bruixa malcarada, Eva Granados. Tan bons personatges, inoblidables, com són Carles Riera, permanentment trist i deprimit, com aquell dibuix animat de Tristón, el company inseparable de Leoncio el León. O Albert Batet, selvàtic i directe com l’ós Yogi.

Té raó Alejandro Fernández, el president Torra no els agrada perquè ni com a personatge de ficció no és prou satisfactori, encara menys perquè és un intel·lectual i un líder independentista que no genera espectacle. Per divertir el personal Ciutadans és un partit molt millor, amb Lorena Roldán, aprenent de bruixota, un personatge que encara s’ha de definir i encara ens ha de proporcionar moltes tardes de glòria, en ferotge competència amb el seu company de files, Carlos Carrizosa, el diputat emprenyador, el pinxo de barri. Al vell teatre grec i romà, per aconseguir un final ben lluït per a una bona representació tràgica, feien servir la tècnica del Deus ex machina, quan del cel apareixia una criatura sobrenatural, un déu que amb el seu poder infinit, destruïa els uns i feia guanyar els altres. Per això Fernández intenta provocar el president Torra i li demana que proclami la independència. Perquè aleshores vindrà el moment de màxima tensió, quan entrarà la Guàrdia Civil i l’Exèrcit a sang i foc al Parlament, aleshores ningú no podrà desenganxar-se de la pantalla de la televisió. Com si Quim Torra no tingués una sòlida formació clàssica i no sàpiga el que té entre mans. Com si tothom no veiés que els violents, els de les pistoles, els intolerants, són les forces de la repressió, els que estan acusant a les víctimes precisament de l’única violència comprovada i contrastada. La que exerceix la repressió colonial. S’inventen terroristes, imaginen una violència que no existeix i arriben fins al ridícul més increïble, quan acusen el president Torra de ser el líder d’un comando que neteja amb lleixiu la plaça major d’Amer. Demà continuarà tota aquesta comèdia de la provocació indiscriminada.