Espanya mai no ha estat desnazificada, ni per sobre ni per sota. Ni mai s’ha intentat. La Guàrdia Civil continua passejant-se amb un emblema feixista i no passa res de res. Se’n senten orgullosos. Els jutges continuen lluint els símbols feixistes de l’orde de Sant Ramon de Penyafort i no passa res de res. Se’n senten orgullosos. La FAES de José María Aznar es diu FAES —sigles que corresponen, en realitat, a Falange Española— i no passa res. Se’n senten orgullosos i piquen l’ullet. El passat franquista no s’ha guillotinat del present, en sec, així que encara avui es continuen defensant, justificant —o amagant— horribles crims del règim, encara hi ha delinqüents que viuen tranquil·lament i honorable, mentre les víctimes i els seus familiars no han obtingut reparació. Ni tampoc reconeixement públic de la injustícia que van patir. I així, amb l’ambigüitat completa o amb la subversió dels valors  morals, difícilment es poden tancar ferides que arrosseguen diverses generacions. No, així no hi ha dol que valgui, ni concòrdia, ni convivència, ni restitució de la dignitat humana. Ni, per descomptat, imperi de la llei. A Espanya la llei no és el que està escrit sinó el que, impunement, diguin els poderosos que diu la llei. A Espanya l’intèrpret de la llei substitueix sempre la llei. De tal manera que la Guerra Civil és una dinàmica perpètua i sense esmena, inevitable. Perquè a ningú no li agrada que l’enganyin i que, a sobre, se'n fotin. 

A Espanya un personatge com Rodolfo Martín Villa, antic ministre franquista de la Governació, és una figura honorable, un admirable servidor de l’Estat en moments difícils, un santíssim sant de la santíssima Transició

Cada país té peculiaritats jurídiques, és cert. Però no fins al punt de capgirar el valor, el sentit de la justícia. Un assassinat és assassinat a qualsevol lloc del món i un robatori també, i una violació, i un segrest. I la tortura. A Espanya es castiguen actuacions que no són reprovables ni a Bèlgica, ni a Alemanya, ni a Escòcia, ni al conjunt de l’àmbit jurídic europeu, com han demostrat els judicis als exiliats polítics independentistes. I als rapers. A Espanya es castiga l’exhibició d’una pancarta que demana la llibertat d’uns presos polítics amb la destitució del president d’una regió autònoma. D’un president legítim, votat pel Parlament. A Espanya un personatge com Rodolfo Martín Villa, antic ministre franquista de la Governació, és una figura honorable, un admirable servidor de l’Estat en moments difícils, un santíssim sant de la santíssima Transició. A més a més, amb fama d’honest i rigorós, de polític dialogant. Una figura mereixedora de l’aval dels quatre expresidents del govern vius i d’infinitat de personalitats de la vida política i cívica. I tanmateix a la República Argentina pot ser declarat culpable de crims de lesa humanitat, en virtut de la jurisdicció universal. Sí, efectivament, una cosa és, per exemple, la idiosincràsia salvatge, injustificable, de la corrida dels toros i una altra, molt diferent, fer creure que el toro no pateix. Que el toro no pateix i que, a sobre, el personal internacional serà tan neci que es creurà la falsedat. Una cosa és que Espanya sigui diferent i una altra que la diferència esdevingui el gran refugi per als malparits.