Coses contundents que no només ho semblen. Que, a més a més, ho són. Una invitació imprevista per anar a conèixer un CDR a l’altra banda de la falsa frontera, per exemple. Au, agafa un cotxe i vés-hi com puguis. L’extraordinària capacitat de camuflatge de les urnes del primer d’octubre en el territori germà és una altra d’aquestes coses contundents, i també el laberint de camins de muntanya que hi pot haver, i la xarxa d’implicacions, de sensacions, de complicitats en terra catalana fora de l’Espanya constitucional. I algun vinet de Ribesaltes que no s’oblida així com així. I la resistència d’un crani insurrecte colpejat per les porres de la policia colonial. I el Canigó que és allà, és clar, immens, impassible i això que deia abans, contundent. A veure si ara no trobareu contundent el Canigó vosaltres.
Parlo amb en Llorenç, 24 anys, somriu, i em recorda el nostre pacte, que el nom és fals, que ens podrien vigilar, que ens hem de protegir, ell però jo també, que no cal recordar gaire detalls personals i que, en cas de detenció, has de dur el mòbil net com una patena, has de ser viu, no fos cas que t’ho enxampin tot, fins i tot retalls de la teva vida personal, com aquella cançó revolucionària d’El temps de les cireres, traduïda i cantada per Joan-Pau Giné, “mireu que és ben curt el temps de les cireres / penjolls de coral collits en somiant...” Contundent també. La revolta i l’amor s’assemblen perquè són furtius tots dos. I has d’anar per feina. “Aquí, a la Catalunya Nord, tenim clar de quina banda estar, on tenim el cor. Aquí com allà, els estats tenen por del moviment, perquè és transversal, ciutadà mes també rural, amb suport popular ultramajoritari malgrat els intents de diabolització de molts mitjans. Sempre ho han estat, en contra de la gent. Ara amb Macron s’amaguen pas pus de res. Ni tan sols estan fingint res. Jo, amb les reivindicacions dels Armilles grogues comparteixi totalment la immensa majoria. El nostre departament és el segon més pobre dels territoris metropolitans de l’Estat”.
“Sí, París s’ha oblidat completament de nosaltres. Els interessem pas fora de les platges l’estiu i per les residències de jubilats. Fa quasi un segle que el nostre jovent té de marxar per manca d’oportunitats professionals aquí. El menyspreu cap a nosaltres és cada cop més visible, com ara amb la desaparició d’aquí poc del departament català, el 2020, la dissolució de l’única institució que tenim a França. Menyspreu total per la llengua, la cultura, la identitat. Ja fa anys que la gent diu que cal pas esperar res de París i que tenim de nos girar cap a Barcelona, que ja és considerada per molta gent aquí com la nostra veritable capital. Tindria molt més sentit apropar-nos a la resta de Catalunya que no pas restar una perifèria oblidada d’una capital llunyana i que se’n refot de tot lo que passa aquí. Tret de quan nos cal rebutjar quelcom. En terme de vots clar que sem una minoria. Altra cosa és el sentiment de catalanitat i de pertànyer al poble català que sí que és majoritari entre els catalans d’aquí. Fins i tot per molts nouvinguts, la proximitat amb el sud és real.”
“I el català es recupera. Justament per l’aura que té Barcelona i la comunitat autònoma en general. Amb l’ús i la defensa de la llengua sense complexos. Això trenca amb la visió dels més grans que eren perseguits aquí per parlar català i que en tenien una mala imatge... el català havia estat vist com una cosa “espanyola”, vella. La gent ara té aquest sentit de ser català, sens saber ben bé què vol dir, per això els hi sembla anormal que llurs pares o avis la parlin mes que els hi hagin pas transmès. Ara també amb internet poden s’informar. I així s’inicia la recuperació. La gent veuen també la vergonya i els rastres mentals de les humiliacions que van patir els nostres avis, pares... I ara, en lloc de tenir vergonya d’ésser qui sem, nos fem més orgullosos i reivindicatius. Sabem el que nos van robar, el que van fer al nostre poble. I per això hem perdut la vergonya. Veient el que passa al sud hi ha un model a seguir, una esperança, sí, una esperança veient el nostre poble despertar i aixecar el cap.”
“Ara la llengua catalana és pas pus comparada amb la llengua dels canards o de les oques, mes a la del Barça i dels seus jugadors, del Govern de Catalunya, de la ciutat del Mobile World Congress, etc., la llengua del jovent ferm defensant la terra. Ara provem de fer que els lligams siguin cada cop més estrets, nombrosos i forts. Estem en el bon camí. Tot el que passa al sud nos toca com si fóssim nosaltres mateixos. El primer d’octubre va ser una cosa que molts hem viscut malament, amb llàgrimes als ulls...”
(Demà continuarà)