Una llengua val el que valen les persones que la parlen. Quan fou llengua de reis i de Papes, d’opulents mercaders i de grans metges, quan Ramon Llull la gastava per fer nova filosofia, quan Ausiàs March o Joanot Martorell hi escrivien els millors llibres o quan Antoni Gaudí s’encarava amb un policia que li exigia l’espanyol, el català ens dignificava i ens mantenia l’escalfor com un neoprè. El català tot sol ja era la civilització i la cultura, i no pas cap curiositat minoritària ni cap nosa familiar. Als Països Catalans no hi havia més llengua vivent deixat del català, ni expressió més natural ni oportuna, fins i tot a les nostres ciutats més populoses, fins i tot a Sardenya o a la Catalunya francesa. Gràcies al nostre idioma privatiu, per pura lògica, no hi havia més identitat col·lectiva que la catalana i per això Ramon Muntaner, molts segles abans de la invenció del nacionalisme, beneïa els repobladors murcians perquè “són catalans i parlen del pus bell catalanesc del món”. Els beneïa perquè encara no s’havien deixat colonitzar pels servidors del rei de Castella, perquè durant la redacció de la Crònica mantenien allà aquella enèsima Catalunya Nova, la de més al sud, a la riba del Segura, com d’altres mantindrien tantes altres inesperades Catallunyes a Orà i a Alger, a Atenes i Neopàtria. Quan Miguel de Cervantes o Pablo Ruiz Picasso van aprendre català fou perquè l’espanyol aquí no valia per socialitzar-se, i per això, en ple franquisme, Gabriel García Márquez sabia català i Mario Vargas Llosa també el sabia però no el volia saber. El peruà era tan guapo com classista i només tenia tractes amb altres hispanoamericans instal·lats, també amb la colònia espanyola de Barcelona i amb el meu mestre Martí de Riquer, sempre àvid de coneixements curiosos i extraterrestres.

Hem de recordar que l’espanyol, abans com ara, no servia per a res que no fos Espanya i, addicionalment, la comunicació amb Portugal, o també amb la moreria peninsular i l’actual Marroc, on sí que amb el temps s’establí com una poderosa llengua franca regional. Amb els bascos, en canvi, tradicionalment, tant t’hi podies entendre en català i occità com en castellà o, tot sovint, no entendre-t’hi gens ni mica, com “aquell biscaí que es trobava en Alemanya”. Del cert a Catalunya, la situació del català, en canvi, era ben diferent. La nostra reina Violant de Bar (1365-1431), regina d’Aragó, al capdavall una estrangera, una Valois com les altres, mantenia la seva correspondència privada amb la seva família francesa en català, com es pot comprovar en les cartes conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Sí que és veritat que algunes persones amb vinculacions personals amb Castella sabien bé la llengua veïna de manera ocasional i privada, com  Joan Boscà Almogàver (1409-1542), noble de la cort de l’emperador Carles, de molta anomenada, el qual decidí escriure les seves poesies en la llengua del seu íntim amic Garcilaso de la Vega. Poc les devien entendre a Barcelona ja que, com denuncià sant Antoni Maria Claret molts anys després, a mitjans del segle XIX, els sermons en castellà no s’entenien gaire i s’havien de fer necessàriament en la llengua del país si volien tenir repercussió. Confessor d’Isabel II d’Espanya, poca broma amb el que gestionava aquest senyor, li escriu i li fa comprendre que “nosotros predicamos en español y ellos se condenan en catalán”.

Una llengua val el que valen les persones que la parlen. Avui, però, ja no hi compten tant com en el passat els poders polítics, avui sobretot són més importants els econòmics i culturals. Quan desapareix al segle XVI la monarquia catalana el català es manté, plenament, i de quina manera, perquè continua essent, amb ondulacions, una cultura de primera divisió europea. I ho és fins al segle XXI perquè la llengua i cultura castellanes no són cap competència real ni eficaç, perquè la cultura espanyola no suscita l’admiració, la fascinació, la complicitat que han despertat tradicionalment entre els catalans el francès i l’italià, llengües inequívoques de comunicació universal i d’alta cultura. I avui, sobretot, l’anglès. L’espanyol no és una llengua comuna per als catalans, perquè senzillament no té cap de les interessants prestacions de l’anglès i, encara que la propaganda política asseguri el contrari, la llengua de Castella es parla universalment a la Catalunya espanyola, al País Valencià i a les Illes només gràcies a un procés multitudinari d’immigració hispanòfona. Que, atenció, no sempre ha tingut com a conseqüència un procés addicional de colonització lingüística i cultural. La castellanització dels Països Catalans és severa però en cap cas es pot considerar com a definitiva perquè sovint és vista com a il·legítima per part dels mateixos immigrants. Perquè esborrar del mapa el fet viu de Catalunya, la llengua i la cultura catalanes, no és una possibilitat digna de ser tinguda en compte per moltes de les persones nouvingudes, respectuoses amb la nostra nació. La responsabilitat, i molt viva, més aviat és en el territori dels catalanoparlants. Si en català no passa res interessant, no es fa res digne d’interès, no és pas responsabilitat dels nous catalans. Si la cultura catalana actual és percebuda com a avorrida, improvisada i narcisista alguna cosa hem de canviar immediatament. Si tevetrès, per posar un exemple entenedor, és tan dolenta com les altres televisions espanyoles, tan subordinada a la cultura espanyola i tan poc genuïna, sense cap mena de valor afegit, sense cap vinculació amb la cultura internacional no espanyola, sense cap innovació ni autoexigència, completament castellanitzada i deixada pel que fa al respecte al nostre idioma, no ens estem suïcidant com a societat? De veritat volem ser una societat de rendistes, de jubilats aïllats, on tothom només fa el mínim possible, segrestats per una espessa mandra tropical?