Diu la premsa que Carles el Gran, Carles Puigdemont, s’ha reunit amb Artur Mas per aplegar sota una sola formació política Junts per Catalunya i el PDeCat. La trobada ha anat tan i tan bé que ningú ha sabut explicar-nos per què, en què ha consistit aquest acord tan exitós. A mi em sembla que simplement, un cop la dona de palla de Mas, Marta Pascal, fou feliçment carbonitzada pel president Puigdemont, els supervivents de l’àmbit convergent han hagut d’invocat els poders del sant Cristo petit perquè ja no ens poden treure el gros, anomenant Jordi Pujol. Artur Mas ja torna a ser aquí, a totes les portades. Diu que no vol tornar a la primera línia política, que no en té ganes però, francament, mai no se n’havia anat. La capacitat que té Artur Mas per desqualificar-se a ell mateix és digna d’estudi. No estic parlant de les retallades. Es pensa que un dia et pots aixecar independentista i, un altre, tornar a l’autonomisme, i un altre, tornar al començament.

Artur Mas és un gran polític, un ferm patriota català, és el molt admirable president que va dur Convergència fins a l’independentisme, el líder que va aconseguir que la llibertat de Catalunya ja no fos cosa de la dreta o de l’esquerra, que fos un projecte polític compartit de tots els partits catalans. Només per això tothom li hauria de tenir respecte. Però, sincerament, jo l’hi vaig perdre quan va decidir atacar públicament les decisions polítiques del president Quim Torra per mirar d’ajudar Pedro Sánchez. Quan, en la seva condició d’ex president, no va fer costat a la política oficial que havien decidit Puigdemont i Torra, saltant-se una llei no escrita que exigeix als antics presidents només obrir la boca per dir amén. Artur Mas no pot ser un líder creïble de res mentre el seu discurs sobre la independència sigui canviant com la lluna. I, sobretot, mentre Espanya tingui sota control el seu patrimoni personal i li pugui confiscar. Mas no és un home amb plena llibertat de moviments, és un home escarmentat per l’experiència de la repressió judicial. Vol abandonar la confrontació amb Espanya com si Espanya volgués deixar de confrontar-nos. Parla mogut per un estrany sentit del deure, per un profund sentit de la responsabilitat, però sense l’antiga il·lusió de la seva conversió independentista ni amb capacitat viva de convèncer. Mas reclama un respir, una pausa, com si el temps es pogués aturar, com si la història no fos un veler que mai no arriba a port segur. Espanya actua unilateralment i no està disposada a cap diàleg, només per aquest motiu, ara, la unilateralitat catalana ni s’ha acabat ni es pot acabar. Mas parla de quimeres amb paraules buides, parla d’acumular forces, de refer la rereguarda, de gestionar el país com si la Generalitat, gràcies a la repressió espanyola, no fos avui una mena de diputació més grossa, com si es pogués governar sense l’autonomia política perduda. Com no sigui la rereguarda aquella, el diari aquell, francament no sé de què carai està parlant.

Carles el Gran, per la seva banda, continua essent un formidable líder de la resistència catalana, un personatge de novel·la, un Serrallonga, un Robin Hood. Però és un individu humanament sol, desprotegit, un Messi sense equip, abandonat per molts que li fan bona cara i poca cosa més, financerament precari, ferotgement combatut per gairebé tots els mitjans de comunicació, per tota la classe política que el veu com un intrús, com un indesitjable, com un enemic que han d’eliminar tan aviat com sigui possible. De Vox a la CUP, passant per tots els altres partits polítics, l’estratègia és aquesta: escanyar-lo. Impedir que Puigdemont pugui fer res de res, neutralitzar la seva acció política, bloquejar Torra a tota costa, de manera que abans o després el poble se’n cansi i deixi de votar-lo d’una punyetera vegada. Ha tret més d’un milió de vots i tots els seus adversaris cobegen tots aquests vots per viure’n. I precisament per no quedar falcat, aïllat, va asseure’s a parlar amb Artur Mas fa pocs dies.

Ja és ben curiós que, precisament els votants que reclamen la unitat independentista, han estat els primers en criticar l’intent d’entesa de Puigdemont amb Mas. Diuen que volen la unitat però exigeixen, al mateix temps, que Puigdemont no pacti res amb els antics convergents. És clar que Carles el Gran és molt gran però demanar-li, a més a més, que s’enfronti tot solet amb tota la casta política i faci net només amb dues manetes, potser és excessiu. Quan gairebé ningú havia sentit dir que existia una persona anomenada Carles Puidemont, tothom menys la CUP, estava ben disposat a permetre que Artur Mas liderés el moviment independentista si això ens cohesionava i ens duia a la llibertat. ¿I ara no volem que el president Puigdemont, per consolidar-se com a líder, s’assegui a entendre’s amb el president Mas per després, si és possible, poder arribar a alguna mena d’acord unitari amb ERC i la CUP? De veritat que no us entenc, amics meus. Com us agrada barallar-vos.