No cal ser gaire espavilat per veure el camí de les molletes de pa que porta tots aquests polítics des dels governs de la impotència i de la frustració fins a les empreses energètiques de l’avarícia, fins a les empreses que ara multipliquen els seus beneficis perquè estem en guerra amb Putin. Abans també els multiplicaven perquè no hi havia guerra, o perquè feia massa fred o massa secada o perquè, senzillament sempre tenen la paella pel mànec i això de la lliure competència del mercat és una superstició, una enganyifa com la dels vidents de la tele. Hi ha un regueró de sang i de diners que vincula els polítics més destacats amb les empreses que estan acabant amb la classe mitjana, amb nosaltres, la classe que sustenta la democràcia liberal, cada cop més pobres i apallissats. Hi ha una colla de polítics mercenaris que no treballen per a nosaltres, nosaltres que els hem solucionat la vida, sinó que en realitat treballen per a l’enemic, perquè en realitat són agents de l’enemic, com aquells espies dobles, com aquells espies britànics de John Le Carré que acabes descobrint que treballen per als russos, per a l’imperi del mal. Perquè hi ha un imperi del mal quan només quatre viuen com Déu i els altres hem de treballar, pagar i callar.

No gasteu gas, reduïu el consum de la calefacció, diu ara Josep Borrell, el mateix Josep Borrell que va vendre accions de l’empresa energètica Abengoa fent servir informació privilegiada, jugant brut, enganyant el personal. Sempre he trobat formidable que alguns artistes, un bon dia, treguin una línia de perfums amb el seu famós nom, que dissenyin banyadors, joies i sabates, que perquè canten cançons es pensin que poden pintar quadres i que siguin bons i fins i tot vendre’ls. És una opció que ha de donar diners perquè, si no, no la farien servir. Però Gerhard Schröder, Tony Blair, Felipe González, José María Aznar, fins i tot José Montilla no es dediquen pas al noble negoci de vendre fum, a l’altre, el de la perfumeria, ni tan sols se’ls ha acudit muntar un forn de pa ni una botiga de fruites i verdures, no senyor, ells van on volen anar, sempre, és als consells d’administració de les energètiques i de la gestió de les aigües, de les fonts, dels serveis essencials que necessita una llar per ser habitable. Van a l’essencial, d’on no et pots escapar. Els polítics no saben res ni acostumen a tenir gaire formació, però quan perden el sou que els hem pagat entre tots, es passen a treballar per a l’enemic, per al mercat captiu. Desenganyeu-vos, guanya més l’expresident de la Generalitat amb la feina que té ara que si tothom comprés Eau de Montilla -accentuat a la A-. I què me’n dieu de l’Eau d’Imma Mayol, del Trésor de Santi Vila -accentuat a la A-? Quan mireu les factures que arriben amb la puntualitat de la mort penseu què estem pagant i qui ens està aixecant la camisa.

Un jubilat, qualsevol jubilat, no pot treballar, té incompatibilitats, però mireu el Joan Petit quan balla, mireu com treballen tots els expolítics importants, sense excepció. Uns expolítics que mentre van tenir càrrecs de responsabilitat també cobraven, en blanc, un sou oficial del seu partit. Ho recordo bé perquè Mariano Rajoy va presentar un dia la declaració de la renda i tothom va poder veure que, al costat del sou de president del govern espanyol, hi figurava també un bon sou del PP. A mi em va semblar intolerable, probablement perquè soc desconfiat i molt mala persona. Em va semblar com si a un espia britànic li trobessin que també cobra dels russos. No, no podria tornar a passejar tranquil·lament per Piccadilly. La veritat és que em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li públicament al de Pontevedra, com ara pregunto en general als que fan compatible un sou públic amb un d’una empresa o partit, d’un grup particular: Tu, en realitat, per a qui treballes, xato?