Si els que no ens sentim espanyols no som espanyols ¿els que no se senten catalans, són catalans? Els que viuen i treballen a Catalunya com si visquessin fora del país, irritats, els que aplaudeixen l’erosió sistemàtica de les institucions catalanes, que menystenen i marginen la llengua i la cultura catalanes, l’escola catalana, els que es consideren millors persones en una Espanya una, uniforme i monolingüe, sense dissidències identitàries, els que se saben espanyolistes i s’escandalitzen davant de les manifestacions del catalanisme que vagin més enllà del folklore, aquestes persones que se’n riuen de la crua dissort, de les dificultats de supervivència de la nostra col·lectivitat nacional, ¿aquests individus que no se senten catalans i actuen així són catalans? 

Històricament, el catalanisme ha estat sempre un moviment inclusiu i sense temptacions racistes ni xenòfobes, cosa que no es pot dir del nacionalisme espanyol o del francès, habitualment imperialista, xenòfob, supremacista, colonitzador i bel·licós. L’Àfrica i l’Amèrica en tenen moltes proves històriques. El franquisme n’és un altre bon exemple, inoblidable. El catalanisme, en canvi, és un nacionalisme defensiu i resistent que ha aconseguit mantenir fins als nostres dies la continuïtat lingüística i històrica del nostre país. Numèricament és massa petit perquè busqui enemics interiors. On el catalanisme no ha triomfat políticament, la personalitat catalana dels territoris s’ha anat diluint com avui podem veure al País Valencià i a les Illes, a la Catalunya Nord, a la Franja d’Aragó, a l’Alguer. On no ha triomfat socialment el catalanisme Catalunya només és un record, més o menys borrós, potser irrecuperable, com irrecuperable és avui Occitània. Com va sostenir Miquel Iceta en el darrer debat d’investidura al Parlament, podem afirmar que “l’essencialisme és una amputació de la nostra societat” i el podem constatar en aquells territoris on la catalanitat ha desaparegut del mapa, on l’espanyolisme s’ha fet fort i unànime. De manera que l’únic argument eficaç que avui té la unitat d’Espanya, per a qui no la vol o no li acaba de convèncer, és el garrot. Una política insostenible a llarg termini.

Només l’espanyolisme parla avui de xarnegos a Catalunya, d’orígens i d’essències

Només l’espanyolisme parla avui de xarnegos a Catalunya, d’orígens i d’essències. Només l’espanyolisme no sap explicar com és que el president Torra sigui un xenòfob i alhora tingui com a referent un polític que es diu Carrasco, o companys que s’anomenen Sànchez, Romeva i Rueda, Aragonés i Chicharro, Rufián, Sabrià i Benito, Madaula i Giménez, Ferrer i Álvarez, Munell i Garcia, Geli i España, Sales de la Cruz, Díaz i Ruiz, Baró i Ramos, Delgado i Herreros, Albert i Caballero, Palacín, Gómez del Moral, Rodríguez i González, Peris i Ródenas. I com és que fins que no es va produir el famós debat ningú no havia sabut que Quim Torra fos un racista, com si l’espanyolitat fos constitutiva, ni més ni menys, que de raça. No som davant d’un cas de xenofòbia, d’exclusió, sinó d’una grotesca caricatura interessada, orquestrada pels enemics de l’independentisme. Aquí només se senten superiors els que tenen al seu darrere la força dels garrots, de les forces armades, de la justícia que persegueix les idees polítiques. Aquí només no són catalans els que no ho volen ser de cap de les maneres i ens ho demostren cada dia amb fets.