Que els presidents Torra i Sánchez parlessin ahir no és la notícia. Perquè tots sabem que es pot xerrar molt, garlar, garolar, perorar i, al capdavall, no dir res. Es pot parlar perfectament sense enraonar, com ens van ensenyar Joan Capri i Mario Moreno Cantinflas. Als polítics professionals els agrada ser verbosos i obscurs, falsament subtils, perquè el seu mal no vol soroll, perquè si parléssim clar, com mirem de fer alguns comentaristes, no sortirien gaire ben parats. Tenen molt més per callar que per dir. Perquè viuen de la nostra butxaca. El descrèdit dels polítics professionals, a la nostra societat, ha anat creixent a mesura que la política s’ha tornat cada vegada més una necessitat popular, a mesura que s’ha generalitzat l’ús de les xarxes socials, a mesura que la Revolta dels Catalans ha esdevingut una realitat permanent. A mesura que el poble sobirà s’informa per ell mateix, lliurement, a través d’internet, el periodisme tradicional s’ha posat en qüestió. Però sobretot, s’ha posat en qüestió el que diuen els polítics, perquè el que diuen constrasta amb el que fan. El poble català és conscient cada cop, amb més certesa, de l’enorme poder que té la unitat popular, la fabulosa capacitat de canvi que té una societat que ha decidit ser propietària del seu propi destí. I el personal no està disposat a viure enganyat si ho pot evitar.

Quim Torra, l’intel·lectual reconvertit en president vicari, clarament interí, no agrada gens als polítics professionals, i especialment, als espanyolistes més febrosos i posseïts de la veritat imperial. A mi m’agrada precisament perquè no és ningú, no és un home ni poderós ni important, perquè no li fa costat cap poder fàctic, només compta amb la simpatia dels independentistes desenganyats dels partits polítics. Perquè no afluixa i no té cap compromís secret amb cap poder obscur. I perquè és lector de Dickens, una manera com una altra de mirar de ser feliç. Si ahir ens haguéssim informat pels mitjans de comunicació de Madrid hauríem pogut pensar que Barcelona era, novament, la rosa de foc, una ciutat revoltada en armes (quines armes, si les forces espanyoles les tenen totes?), una ciutat sense llei ni ordre, en la qual, el malèfic president de la Generalitat cridava a la insurrecció i a la violència. Però no pas. Barcelona va ser, com sempre una ciutat colonial, presa per la policia, amb alguns manifestants testimonials. Coneixement, saber estar, seny i educació catalana, eixuta. Després de l’orgia de mentides i d’exageracions de la premsa espanyolista, el cert és que Quim Torra i Pla va voler enraonar, va fer admirablement d’amfitrió, va parlar amb el president Sánchez i li va intentar fer entendre que la repressió no és cap solució per al conflicte català. Que un dia o un altre potser es cansaran de mentir, de provocar, però que l’independentisme ni afluixa ni pensa afluixar. Que l’independentisme no és una aventura. Que segons les darreres enquestes l’independentisme ja és l’opció del seixanta per cent dels catalans. Segurament gràcies a l’ajut inestimable dels sagaços homes d’Estat d’Espanya perquè la classe política independentista, infame, no fa més que barallar-se i distreure’s en lluites absurdes. L’autèntica notícia d’ahir no va ser la reunió grisa amb Pedro Sánchez sinó que Carles Puigdemont, Marta Rovira i Maria Sirvent, representants dels tres partits independentistes, a Ginebra, van reclamar novament l’unitat d’acció dels partidaris de la separació d’Espanya. I que l’Estat espanyol haurà de respondre internacionalment per haver vulnerat els drets humans. Quim Torra no ha cedit a la provocació, aquesta és l’altra gran notícia.

El president Torra enraona i és enraonat. Demana als independentistes que no afluixin perquè ell no pensa afluixar pas. Pensa que la via eslovena és una via honorable, perquè no és una via violenta sinó democràtica, perquè els morts no són part de la via eslovena. Quim Torra enraona i continua enraonant encara que el calumniïn, encara que l’escupin, encara que el vulguin empresonar, encara que tots els polítics professionals estiguin conjurats en contra d’ell. A mi m’admira aquest home tímid, lleig, amb ulleres, que se sent incòmode amb el protocol, que no li agrada manar ni que li manin. Que té ganes de marxar a casa quan hagi acabat el que ha vingut a fer. A mi m’admira que tinguem una democràcia tan madura en què un polític que no és professional vulgui parlar en nom de Catalunya, de tots nosaltres, i defensar el nostre dret a la independència política, el nostre dret a la llibertat com a poble.