És divertit que la CUP acabi de proclamar, a tots els vents, que es reconeixen com a simples éssers humans. Tenien la necessitat de deixar-ho clar a tothom: “assumim i reconeixem que es donen casos d’agressions en el si de l’organització i que la CUP no és aliena al patriarcat en general ni a les agressions masclistes en particular”. Admetre-ho els deu haver costat un disgust, pobra gent, perquè no és fàcil degradar-se en públic, ni despullar-se d’una superioritat que tu mateix t’has anat arrogant amb el temps. A l’emperador del Japó Hirohito, per exemple, li va costar tant reconèixer-se com una persona igual a les altres que, després de renunciar oficialment a la seva condició de déu vivent —forçat pels americans el 1945— els seus descendents han continuat, d’amagat, practicant el daiyosai o fornicació ritual amb Amaterasu Omikami, deessa del Sol. Els comunistes, com els fatxes, històricament, sempre han presumit de ser millors que els altres humans, una fantasia tan absurda com reiterada en l’àmbit polític. Mentre els fatxes asseguren que són més que ningú, que són superiors o superhomes per no sé quines collonades de pertànyer a una determinada raça superlativa, o per ser d’una determinada classe dirigent i rica, els comunistes estan convençuts que són millors persones que la resta només perquè formen part del millor partit de tots els partits. Perquè són els pobres, els bons. Perquè són de la nova església científica de Karl Marx que ha de substituir la cristiana i totes les altres manifestacions d’espiritualitat. Només cal fer una llista improvisada del que ha estat capaç de cometre, per exemple, el terrorisme islamista per constatar l’immens poder manipulador de les voluntats humanes de la religió entesa com a submissió. Efectivament, la religió és l’opi del poble, o almenys el porret dels joves i dels que encara se senten joves. El problema és que el marxisme i el feixisme no són simple opi tradicional sinó devastador fentanil, el narcòtic ideològic responsable dels pitjors crims de la humanitat. No hi ha res com pensar que tens raó.

Els nostres compatriotes de la CUP presumeixen de tenir els millors sentiments humans, els més solidaris, els més empàtics amb els més febles i desvalguts. Presumeixen de ser els més feministes, els més ecologistes, els més defensors de les minories sexuals, els més ben parits de tots els altres, però a l’hora de la veritat encara està per identificar, encara està per veure, l’home nou del que parlava Lenin o l’home nou del que parlava sant Pau apòstol. Encara han de presentar un balanç convincent que vagi més enllà de les bones paraules i de la propaganda. De moment l’única cosa que ha canviat en els partits polítics d’avui és la hipocresia i el doble llenguatge, la mala consciència que encara estimula més la depredació sexual entre silencis i plors. Els partits són estructures de poder que atreuen persones interessades en el domini de l’ésser humà sobre l’ésser humà. Reciten els quatre tòpics de la vocació de servei a la societat, o que han entrat en política perquè volen ser en la lluita per un món millor, patim, patam, patum, però, cínicament, el que volen, en realitat, és satisfer les seves pulsions més inconfessables, la seva necessitat de poder per sentir-se vius, per mirar de sentir-se ser algú imposant-se a un altre algú. Aquestes pràctiques perverses no se solucionen amb quatre sermons laics o confessionals que no reeduquen ningú, perquè no som davant d’un problema d’educació. Mentre tots els partits de l’esquerra independentista —de la CUP a Junts per Catalunya, passant per ERC— van fent el doblet ridícul dels homes i de les dones, del tothom i totdon, dels catalans i de les catalanes, la violència contra les dones no desapareix, ni el sexe es desvincula del negoci del poder. Una mica més d’antropologia, una mica més d’història de les conductes humanes i menys catecismes ens ajudarien enormement a abordar aquest problema. Com han pogut veure tots vostès no he citat cap persona viva perquè no som davant d’una singularitat sinó d’un patró de conducta, d’un clixé que no s’eliminarà només amb bones intencions. Perquè com deia Oscar Wilde —i repetiré la cita tantes vegades com calgui— “tot en aquesta vida és sexe. Excepte el sexe pròpiament dit, que aleshores és poder”.