Avui l’espanyolisme és en un carreró sense sortida, negat en la seva fel, atrapat pels seus propis errors, incapaç de trobar una sortida honorable i civilitzada.  No, no troba cap solució presentable en la societat de les nacions avançades i democràtiques a les quals es vol equiparar, sobretot per fer el merda, per poder posar els peus damunt la taula. No, els espanyolistes no són unionistes com ho poden ser els britànics, perquè no busquen cap unió entre els ciutadans de l’Estat, ni cap federació ni cap altre tipus de convivència lleial. El que volen, per damunt de tot, els dirigents espanyols és la destrucció de la mitja Espanya que no els agrada, la gallega i l’astur, la basca, i la que encarnem nosaltres. I que no els agrada perquè no som de matriu castellana, perquè ens hem atrevit a viure plenament, i fins i tot a prosperar de manera clara, al llarg de la història, sense tenir cap intenció de transformar-nos en la imperial Castella. Aquesta mitja Espanya dissident, subversiva, aquesta Espanya que avui vol deixar de ser Espanya és, sobretot, l’antiga Corona d’Aragó o, com en diem en el llenguatge d’avui, els Països Catalans, nació tan fundadora d’Espanya com ho és Castella, i que ha acabat políticament marginada amb la col·laboració exterior de França. Digueu-li Catalunya o Països Catalans, som una mena de Polònia mediterrània, resistents entre dues grans potències, una vella nació europea, no ben bé igual a la que va governar el bon rei En Jaume el Conqueridor, això és cert. Però és que tampoc l’Espanya d’avui és ben bé com aquella Castella del Mío Çid, encara que l’espanyolisme s’ho imagini amb moltes ganes i fins i tot José María Aznar es disfressi de don Rodrigo Díaz de Vivar i es faci unes fotos per a El País Semanal.

No som davant d’un repte entre mosqueters ni cavallers errants, sinó davant de l’exercici inalienable de l'autodeterminació política, propi de tots els pobles del planeta

Catalunya no és una curiositat històrica ni un invent de Jordi Pujol sinó un nucli de civilització, com qualsevol altra de les antigues i nobles nacions d’Europa. Constituïm una minoria nacional a Espanya i a França i com a tal, exercim els nostres drets polítics, independentment del que diguin certs tribunals de justícia colonialistes i interessats en la nostra assimilació i desaparició com a poble. Espanya, que ha aportat tantes i tan bones coses a la història de la ciència o de la literatura, no ha estat capaç, en canvi, de contribuir a la jurisprudència amb la determinació, per exemple, d’alemanys i anglosaxons, els referents del dret internacional de la nostra època. Els espanyols no són bons juristes, sobretot perquè creuen fonamentalment en la llei de l’embut, en la desigualtat sistemàtica, en el classisme, i consideren democràcia, Constitució i llibertat només allò que els convé en cada moment, partidàriament, de manera canviant, per al seu programa de solució final per a Catalunya. D’extermini. No, no té raó la ministra d’Afers Exteriors, Arantxa González Laya, quan afirma que l’independentisme català ha desafiat la legalitat espanyola, perquè no som davant d’un repte entre mosqueters ni cavallers errants, sinó davant de l’exercici inalienable de l'autodeterminació política, propi de tots els pobles del planeta. No, el Codi Penal espanyol, la Constitució Espanyola, no poden interpretar-se de manera tan parcial que s’acabi justificant la repressió i la persecució política damunt del moviment independentista català, un moviment legal, pacífic i majoritari a les urnes. Quan durant el judici del procés algun testimoni va voler il·lustrar els principis generals del dret davant la sala segona, el jutge Marchena ho va qualificar d’improcedent. Considerà que els membres del Tribunal Suprem no podien, de cap manera ser alliçonats ni il·lustrats, de tan competents professionalment com es consideren. Doncs ja ho hem vist, per al Consell d’Europa, l’administració de justícia espanyola és un pretext per a la persecució política i la repressió dels dissidents. I tenen moltes coses per aprendre dels estats de dret i de les democràcies autènticament consolidades.