O sigui, que segons alguns l’independentisme polític, per anar bé, hauria d’entendre’s amb el PSOE i Podemos, hauria de fer amics a Espanya i així aconseguir, més endavant, potser d’aquí a uns quants lustres, un bonic Estat català. La vida és molt llarga i mai se sap el que ens té reservat el destí. Avui hi ha dirigents sobiranistes que ja no tenen aquella pressa malaltissa d’Heribert Barrera i, per això, fa un any que han decidit no esverar-se gens, no precipitar-se pas, no estirar més el braç que la màniga ni prometre l’impossible. Als polítics els agrada molt això de prendre’s la feina amb calma. De fet, aquests independentistes moderats coincideixen amb la sentència de José Luis Rodríguez Zapatero. La independència de Catalunya és impossible i com que és impossible no pot ser. I, doncs això mateix, ni podrà ser ni serà, que és el que els passa a les coses que són impossibles, que ara no poden ser ni podran ser perquè una cosa impossible, la mateixa paraula ja ho diu, no és possible, és una idea de fora la realitat. No sé si em faig entendre. La realitat es veu que és una gran senyora, molt autèntica, que visita només els opinadors espanyolistes com ara Francesc-Marc Álvaro, Juan José López Burniol o Josep Cuní i els fa estriptís a domicili, només a ells, la molt verra. Això explica per què hi ha qui sap el que passarà i el que no, i quina és l’autèntica realitat. Vet aquí per què l’espanyolisme és un col·lectiu de grans pensadors i de persones amb tan bona vista i els independentistes, pobrets, són tots cecs que es deixen arrossegar pel malvat, pèrfid, borni, Carles Puigdemont, el rei dels que no veuen la realitat ni tampoc les aparicions de la Mare de Déu, infeliços. Álvaro, que va escriure prematurament el llibre Per què hem guanyat, ben aviat explicarà per què hem perdut. D’acord sempre amb la realitat, és clar.

Fer amics a Espanya, ara com ara, només té un petit problema. Insignificant. I és que Pedro Sánchez no vol saber-ne res dels independentistes, no vol entendre-s’hi de cap de les maneres per no semblar un traïdor a la pàtria espanyola. Joan Tardà diu que aquest detall no hi fa res i jo me’l crec perquè Tardà sempre acaba tenint raó. Sánchez diu que no vol entendre’s amb l’independentisme polític però, de fet, només s’ho pensa. En realitat sí que vol entendre-s’hi però ell encara no ho sap, encara no ho ha descobert, ja anirà canviant d’idea. Sobretot després d’haver perdut les eleccions a Andalusia. És el moment ideal per a la gran entesa entre les esquerres, oitant. Per això els presidents socialistes d’Extremadura, Castella-La Manxa i Aragó, que tenen les properes eleccions autonòmiques d’aquí a cinc mesos, fomenten l’odi a l’enemic interior, atien l’anticatalanisme a la recerca dels vots i fan el mateix discurs que Vox, clamant a favor de l’aplicació indefinida de l’article 155 de la Constitució damunt la pobra Catalunya. Per això, Alfonso Guerra, el gran amic de Catalunya, pare paràs de l’Estatut ribotat, diu que s’ha d’aplicar el 155 a Catalunya i per això Inés Arrimadas, la filla del policia, defensa l’aplicació indefinida del 155 sobre Catalunya. Una mesura que és exactament la mateixa que vol José María Aznar, destruir l’autogovern de Catalunya, fixeu-vos si era tan sòlid i tan important l’autogovern català, el més important del món mundial, que el poden desmantellar, si volen, d’un cop de decret, quan els doni la gana. No, no és que el PSOE es deixi arrossegar per la ultradreta espanyola, és que el PSOE és un partit tan nacionalista espanyol com el PP, tan nacionalista espanyol com Ciutadans i com Vox, i quan la pàtria espanyola està en perill, tots s’uneixen i fan bona pinya. Exactament igual que fan els partits polítics independentistes que són una unitat a prova de bombes com la Santíssima Trinitat, i igualment incomprensible. No patiu. La tan desitjada unitat independentista vindrà de cop quan ens il·legalitzin tots els partits polítics i tots els presos polítics siguin condemnats a un mínim de quinze anys. Aleshores serem més que amics, serem germans. Serà estupend.