A Armènia se l’ha deixat sola davant de l’expansionisme d’Azerbaidjan, o el que és el mateix, de la Turquia de Recep Tayyip Erdogan i el seu islamisme nacionalista i excloent. Entre tots l’hem apunyalat. Ara que és Nadal i sembla que s’acaba aquest calamitós 2020 haurem de recordar que, enguany, també la comunitat internacional, la de les democràcies amb complex de superioritat moral, van deixar abandonada i indefensa aquesta petita comunitat nacional resistent, malaurada víctima històrica, una comunitat d’arrel cristiana, però ni catòlica ni ortodoxa, amb una església pròpia, l’Església Gregoriana Apostòlica Armènia, amb una llengua pròpia, amb un alfabet propi, amb una personalitat pròpia que la faculta d’una perspectiva única, d’una mirada singular sobre la realitat. A Catalunya, sempre solidaris amb el Tibet i el salvament de les foques, gairebé ningú se n’ha recordat i els principals mitjans de comunicació han fet com la resta dels mitjans espanyols —en això encara som escandalosament espanyols—, dedicats a la indiferència informativa, i no com han fet els francesos. Probablement perquè la república veïna acull des de fa almenys un segle una gran quantitat d’armenis, sis-cents mil segons les darreres enquestes, Charles Aznavour, Édouard Balladur i Alain Prost en són, probablement, els armenis francesos millor coneguts a casa nostra. I perquè són una minoria que vota en clau nacional dins la complexa realitat de la política francesa.

La Turquia moderna neix, es consolida, i continua avançant sobre l’immens toll de sang de les minories nacionals, especialment la d’armenis, grecs i kurds

A Armènia se l’ha abandonat i els àzeris islamistes s’han apropiat amb la meitat de l’Alt Karabakh, un territori poblat majoritàriament d’armenis, perquè l’actual política internacional és d’apaivagament i de renúncia, de por, d’amistat interessada amb Erdogan, de la mateixa manera que durant els acords de Munic les principals potències van cedir davant d’Adolf Hitler i de les seves pretensions sobre la  indefensa república de Txecoslovàquia. “Qui es recorda avui del genocidi armeni?” es veu que argüir Hitler quan planejava industrialment la Xoà, l’extermini massiu de tots els jueus d’Europa. Qui es recorda avui del genocidi de més d’1.200.000 persones, en mans del nacionalisme turc? Es veu que l’amnèsia va molt bé per tornar a massacrar una comunitat, per tornar a imposar la política de l’horror, per fer veure que hem oblidat com la Turquia moderna neix, es consolida, i continua avançant sobre l’immens toll de sang de les minories nacionals, especialment la d’armenis, grecs i kurds. D’Israel però, no podrem dir que no tinguin memòria, ni el poble ni els seus dirigents actuals perquè la tenen molt bona i van a la seva. Durant aquesta crisi, seguint el camí traçat per la política exterior de Donald Trump, l’estat jueu ha col·laborat amb Turquia, ha col·laborat amb els països islàmics i islamistes ara que sembla que la ultradreta jueva i la ultradreta musulmana tenen una aliança estratègica i l’única democràcia del Pròxim Orient ha decidit, per primer cop, deixar abandonada la comunitat armènia, petita, fràgil i orgullosa. Quan hi ha persones que defensen una Catalunya independent, però sense aliances internacionals, sense una política exterior de protecció, caldria demanar-los si reclamen la independència perquè ens puguin exterminar millor. I si encara creuen amb els contes de fades.

Mentre, per la força de les armes, han anat expulsant les famílies armènies de l’Alt Karabakh, les tensions entre les comunitats armènia i turca —l’Azerbaidjan és una república turca en la pràctica— van esclatar a la dolça França. A la Petita Armènia, a Décines-Charpieu, prop de Lió, sembla que alguns manifestants armenis van ser culpables de cometre una greu catalanada: van bloquejar un peatge d’autopista. L’acció va ser resposta per activistes turcs, armats, que van realitzar expedicions de càstig enduts pel crit temible d’Al·là Akbar. Van aparèixer grafitis a la façana del Centre Nacional de la Memòria Armènia d’aquell municipi, signats pels Llops Grisos, i al memorial del genocidi —“Que et follin, Armènia”—. L’organització paramilitar turca Llops Grisos ha estat dissolta pel govern francès tot i que la minoria turca vota, i vota massivament, a les eleccions franceses i, sobretot, a les eleccions alemanyes. Quan vaig ser a Armènia i a l’Alt Karabakh el juliol i agost de 2012 semblava que la vella guerra amb els àzeris era cosa del passat, que la destrucció de Stepanakert era un reclam turístic en aquell bell país que recuperava l’economia i les visites exteriors. Semblava impossible que els tornessin a voler expulsar de casa seva. Però el realisme polític ens ensenya que si poguessin hi hauria una segona Xoà i que exterminarien els jueus si poguessin, i que fan bé de protegir-se. I que el poble armeni, també els nostres germans, poden ser massacrats, de nou, en qualsevol moment i que han de fer el que sigui per sobreviure. Malgrat la nostra indiferència criminal.