Ahir el regidor més tatuat de la història municipal de Barcelona —que se sàpiga— va dir adéu després de dos extraordinaris anys plens de deliri i fantasia ciutadanes. Cal parlar preferentment del seu aspecte extern si, per caritat, volem evitar rastrejar gaire en el seu pensament polític. El conductor d’autobusos, l’activista social i portaveu de la CUP, va acomiadar-se de tothom al Saló Carles Pi Sunyer on se celebren els plens, incapaç de quantificar quants vots ha aconseguit per als partits de la dreta, indiferent a les opinions del poble sobirà en marxa, del poble realment independent i lliure, del poble que vota el que vol i que ha decidit votar a la contra i que s’estima més el PP o el PDeCAT a un hípster malcarat que porta decorat el cos amb tot de consignes petitburgeses i passades de moda, com una mòmia egípcia, com una imatge de Lladró. No, senyors i senyores, no tothom a la CUP és angèlic com David Fernández. Josep Garganté, l’skin barbut, encara que es consideri a ell mateix l’encarnació viva de la mala jeia comunista, del terror criminal de classe, de la violència del ressentiment i de la impotència gregària, en realitat és un privilegiat, un nen burgès i obscè com tants d’altres, a l’empara d’una empresa pública, un arrogant treballador mimat pel sector públic, un petit home amb mala consciència disfressat de destructor maligne, d’home carnisser de cartó pedra que en realitat és vegetarià i tebi, conservador, previsible, limitat, que ha llegit tan poques coses que s’ha deixat impressionar per una foguerada i se n’ha gravades algunes. Porta a l’avantbraç un retrat clàssic de l’assassí Ernesto Txe Guevara, l’artesà de la involució castrista de Cuba. També exhibeix el conciliador lema “la ràbia pot més que la desesperança” i les quatre lletres de la paraula espanyola “O-D-I-O” a la cara més exterior de les quatre falanges dels dits de la mà. El català per jugar a fer de killer es veu que no li serveix. Per tant, es pot dir que llueix una declaració de principis psicosomàtica en lloc d’una convicció política. Un desequilibri, una patologia. Ni tan sols “l’odi a la hiena imperialista” que van galvanitzar els més modestos tupamaros d’Iberoamèrica. Ganganté és una disfressa permanentment de Halloween com Cristóbal Montoro ho fa amb la de Dràcula, amb un petit pressupost, això sí, encarnant un personatge que viu d’acollonir el personal, de fer-se el milhomes com ho faria un Jordi Pujol qualsevol.

Ahir, dia dels adéus, Garganté va demostrar que només sap enraonar a còpia de llocs comuns, de tòpics gastats, embastant-los els uns amb els altres i així va qualificar l’Ajuntament com una institució burgesa

Ahir, dia dels adéus, Garganté va demostrar que només sap enraonar a còpia de llocs comuns, de tòpics gastats, embastant-los els uns amb els altres i així va qualificar l’Ajuntament com una institució burgesa. És clar que és una institució burgesa, tan burgesa que va néixer com una afirmació de la llibertat dels burgesos davant de l’autoritat del poder reial. Garganté va avorrir tothom repetint el que és sabut, que hi ha gent que “construeix cada dia de manera anònima”. Va parlar dels “enemics de classe”. Va parlar de “posar les piles”. De “continuar al peu del canó”. Dels “tres-cents espartans i espartanes de TMB”, els Transports Metropolitans de Barcelona. Dels “lluitadors incansables”, del “somriure solidari”, dels finats que “estareu sempre al nostre cor”. Va parlar de “piquets” i de “mobilitzacions” com si el temps no hagués passat. En fi, el que diria qualsevol cunyat o qualsevol padrina. No va aconseguir articular res d’autèntic, de personal, de polític, de res que no hagués robat prèviament d’algú altre, de molts altres, que no fos la caricatura matussera d’un discurs d’esquerra radical.

Avui la diferència entre l'esquerra i dreta s’estableix entre els que viuen del seu esforç i els que viuen de l’esquena dels altres. Els que creuen en la llibertat de pensament i els que creuen en la repetició papagàica dels missals. La diferència entre els que creuen que la mort, la destrucció i l’odi són generadors de noves realitats o, ben al contrari, camins que ens degraden una altra vegada a l’estadi primitiu dels homes que encara no caminaven drets, que encara no havien après a mantenir-se verticals ni a pensar sense agafar mal de cap.