Com que no se sap ben bé com es fa una independència, els independentistes de tot el món van buscant solucions, models i fórmules secretes, s’aboquen o ens aboquem a mirar el món per un forat, pel forat dels que ja se n’han sortit, per alguna bona raó que se’ns escapa. A Catalunya, país de llibertat, on ningú és més que ningú per molt que s’hi esforci, els persontages irreductibles sempre han tingut el favor del públic general, per aquest motiu ens agrada més Serrallonga o Carrasclet que no pas la gendarmeria. Ens agrada més l’insurrecte que l’instal·lat, sempre. ETA més que Carrero Blanco. També ho fa, diria jo, que al llarg de la història, no hem tingut grans magistrats catalans a Espanya o a França, i encara menys militars, policies o polítics que hagin exercit autèntic poder a l’esquerpa metròpoli. Ser català és una tara que no té remei. En contrast amb aquesta subordinació, alguns il·lustres catalans són aplaudits a l’estranger, per exemple els que van participar en les independències americanes, com els mataronins Domènec Matheu i Joan Larreu, patriotes de la independència argentina. O com els conspiradors de la Guaira i Veneçuela, Manuel Gual, Josep Maria España i Joan Baptista Picornell, primers independentistes de tota l’Amèrica espanyola. Sense oblidar el general Josep Sardà, lloctinent del Libertador Simón Bolívar o el menorquí Jordi Ferragut, l’oficial naval que va salvar la vida, ni més ni menys que de George Washington, el pare de la nació americana. Fora d’Espanya hi ha molt de camp per córrer en el territori de la llibertat.

L’independentisme català modern neix amb la república catalana de Pau Claris, proclamada el 17 de gener de 1641, però és perquè se sent legítima continuadora de la monarquia catalana medieval. D’una època remota en la qual els comtes de Barcelona s’havien emancipat per la via dels fets consumats de la monarquia carolíngia, de Borrell II que ja actuava com a sobirà el 988, fent valer els drets dinàstics de Guifré el Pilós. Efectivament, l’antiga història de la pàtria és important però mai no és prou. L’independentisme català contemporani no hauria crescut tan ràpidament, després del desastre colonial de 1898 sense un substrat polític, i sobretot sense que la identitat col·lectiva nacional de Catalunya fos intensament perseguida per l’espanyolisme que pretenia aturar l’hemorràgia colonial. Destacades figures de l’independentisme cubà i filipí moren o sofreixen llargues condemnes al castell de Sant Ferran de Figueres i és natural que la dissidència política catalana, la partidària de la separació, s’hi identifiqui. José Martí, pare de la pàtria cubana i José Rizal, de la filipina, són vistos com a herois pels catalans que s’oposen als magnats catalans que viuen tan bé de l’economia colonial i amb la marginació política de Catalunya.

En aquest context apareix la figura del coronel Francesc Macià, el militar espanyol que es transforma en polític separatista, quan l’Alçament de Pasqua de 1916 a Irlanda li fa obrir els ulls. Aviat, el 1918, apareixerà la bandera independentista catalana, inspirada en la bandera de la República de Cuba però que manté els quatre pals de l’oriflama tradicional del casal comtal i reial de Barcelona. La bandera basca, en canvi, té una història molt diferent. Adopta des del 1916 la bicrucífera, el que popularment es coneix avui com a ikurrinya, l’emblema que els germans Sabino y Luis Arana havien imaginat només per a Biscaia i per al bizkaitarrisme el 1894. Un moviment que, en els seus inicis, defensava el privilegiat règim fiscal navarrès. La bandera duia una llegenda en basc que proclamava: Déu i furs. Els biscaïns saluden els navarresos. No cal ser molt sagaç, si pensem en l’any 1916, i si relacionem el símbol amb l’estructura de la Union Jack britànica. O, alhora, una discutida identificació amb el senyal reial dels reis de Navarra, el de les cadenes daurades en forma de doble creu.

Efectivament, el nacionalisme basc i l’independentisme català coincideixen en el temps i en l’espai espanyol. D’aquest fet naixeran no poques influències mútues. Dinàmiques d’afinitat, solidaritat, rivalitat, d’identificació i d’amistat, però també de discrepància i de polèmica que arriben fins avui. La discrepància més important és la que té a veure amb la lluita armada o terrorisme. La segona, probablement, és la que diferencia i enfronta el nacionalisme amb l’independentisme, el foralisme basc amb el republicanisme català, el processisme basc amb la revolució catalana. Amb l'espoli econòmic com a diferència de fons. L’independentisme català actual ha abandonat l’estratègia subversiva i sanguinària de Terra Lliure i ha decidit, per la via dels fets, esmenar severament l’independentisme d’ETA: és un independentisme pacifista i, per això, obertament majoritari dins de la societat catalana. Modern i volgudament dialogant. Per bé i per mal, ETA s’estableix avui més que mai, com un punt de referència absolut en la història recent de l’Estat Espanyol. Perquè, per una banda, alimenta i justifica la ultradreta espanyola i la seva política repressiva, avui, quan falten pocs dies per a commemorar el quart aniversari de la seva dissolució. I, per l’altra, qüestiona els límits de la democràcia i del diàleg sense el concurs actiu de l’enfrontament armat. (Demà, més)