Raimon canta des del 1964 a un temps que serà el nostre, a un país que mai no hem fet. “No creguem en les pistoles” adverteix alarmat. I després afegeix: “Lluny som de records inútils / i de velles passions, / no anirem al darrera / d’antics tambors”. Avui la societat catalana n’està majoritàriament convençuda perquè, efectivament, té present la feridora memòria de la darrera de les guerres civils espanyoles, el terror sostingut en el temps de la guerra freda i de les dues guerres mundials. El pacifisme actual no és gratuït ni improvisat. Neix de l’absurda experiència de la guerra de 1914-1918 que no va acabar, com es deia, amb totes les guerres, però que sí va deixar ben clar que entre vint i seixanta milions de morts podien no servir absolutament de res.

Més ençà en el temps, també se’ns confirma el rebuig a les armes el formidable pas de llebre de l’IRA, l’Exèrcit Republicà Irlandès, del terrorisme a la concòrdia de Gerry Adams, però, sobretot, sobretot, la història de sang i de terror d’allò que José María Aznar qualificà de Moviment Basc d’Alliberament. Al capdavall l’ex president espanyol, el de la criminal fotografia de les Açores, no és altre que el nét d’Imanol, de Manuel Aznar y Zubigaray, el brillant activista del Partit Nacionalista Basc més antiespanyol i conservador que acabaria esdevenint director d’El Sol, de La Vanguardia Española i un dels periodistes i polítics més destacats del franquisme exaltat. L’amistat amb José Antonio Primo de Rivera de l’avi Aznar és un altre símptoma d’una època que, ja fos només en un bàndol, com successivament, en els dos, volia resoldre les contradiccions de la societat i les frustracions personals a escopetades, amb l’exageració del terror. Amb una exaltació de la virilitat i de la valentia a través de l’exercici ritual de la mort.

ETA i la dictadura es justifiquen mútuament i s’alimenten de manera indefinida, en una espiral de greuges i retrets. ETA i el nacionalisme radical de la democràcia espanyola, el del PSOE i el PP, exactament el mateix. De fet, gràcies a ETA, el nacionalisme espanyolista d’avui ha pogut justificar l’injustificable davant de l’opinió pública internacional, i dir que tot el que no fos la sagrada unitat patriòtica era ETA i terrorisme. Encara que l’independentisme català sigui inequívocament pacifista, des del començament del seu creixement electoral fou identificat com una perillosa variant del terrorisme basc, gràcies a incauts com els militants de Terra Lliure o a homes profundament equivocats com Carles Castellanos. El peix gros sempre es menja el petit i qualsevol agressió violenta del peix petit ha de calcular molt bé la reacció implacable del peix més poderós. L’independentisme català ha passat de demanar el vot per a Herri Batasuna i de justificar la violència més salvatge a protagonitzar la insòlita vaga de fam de Jordi Turull que lamentava, a micro obert, no poder menjar canelons.

Per tot plegat és una mala notícia la recent fotografia d’Oriol Junqueras amb Arnaldo Otegi, tots dos, avui, els principals puntals parlamentaris del PSOE. L’independentisme català ha d’independitzar-se d’Euskadi primerament, de la tutela basca, si mai vol aconseguir separar-se d’Espanya. I no només perquè EH Bildu hagi abandonat l’independentisme com a mostra de bona voluntat, prèvia a qualsevol diàleg, per aconseguir un ràpid i desitjable alliberament dels presos etarres. Sobretot perquè el nacionalisme basc considera que no està preparat ni ara, ni ho estarà en els propers vint-i-cinc anys, per aconseguir la majoria social  que porti a Euskadi a la independència. Tot el contrari del que passa a Catalunya. És més, al nostre país, avui, l’aliança estratègica d’Esquerra Republicana amb EH Bildu és difícilment justificable. Mentre dirigents independentistes catalans es mostrin en sintonia amb el món abertzale serà impossible que els catalans d’identitat hispànica puguin votar mai per opcions separatistes. Otegi és avui el gran obstacle, el formidable tap que impedeix el natural transvasament de vots de catalans de llengua castellana, des de la inoperància política de PSOE i PP, cap als tres partits de l’independentisme català.