No crec en les casualitats; el cosmos, de fet, és un caos i no existeixen les coincidències. L’assassí sempre torna a l’escena del crim, no retorna perquè sí, torna precisament perquè és l’assassí. Bon dia. Crec més en la desconfiança, em fa sentir millor, tu, perquè ja m’han enganyat moltes vegades, perquè sovint m’he sentit estafat, i no vull que em facin beure més a galet. Ara prou. A veure, els fets són els fets, força objectius. I tenim el fet, indiscutible, que quan jo no escrivia sobre política, en aquesta mateixa columna, va ser l’època en la qual Catalunya va ser més a prop de la independència. Curiós, oi? Fa dies que hi penso. Tot va ser fer-me càrrec d’aquest trosset d’El Nacional, i l’independentisme va començar a tenir greus problemes, fins a arribar al fatídic primer d’octubre de 2017. Fem memòria. On era jo aquell dia? Doncs sí, jo era a Sant Julià de Ramis, dins del poliesportiu que van assaltar militarment, a dos metres escassos de l’urna presidencial en la qual havia de votar Carles Puigdemont. I després, quan va marxar la Guàrdia Civil, quina sorpresa, també se’m va poder veure a prop de Cayetana Álvarez de Toledo, amb la qual no vaig intercanviar ni mitja paraula. Podem estar segurs del que vol dir aquesta inesperada coincidència en el temps i l’espai? Jo, francament, no. De vegades la mà dreta no sap el que fa la mà esquerra. De vegades pensem que ens hem passat la nit dormint i no hem dormit pas. I que jo no recordi alguns moments de la meva biografia no vol pas dir res. O potser, precisament, tota aquesta amnèsia vol dir alguna cosa. Sí, d’acord, des dels quinze anys m’he manifestat com a independentista, però precisament, és clar, els agents dobles, els traïdors, són reclutats entre els que semblen insubornables. Com més ecologista és una persona menys imagines que, dins de la bossa d’escombraries, hi ha fotut el plàstic sense separar-lo de l’orgànic. A part, vaig estar escrivint, en espanyol, durant onze anys, a La Vanguardia, una autèntica estructura d’estat. D’estat espanyol. I no puc dir que recordi tot el que hi vaig viure. He sopat amb Valentí Puig, amb Ponç Puigdevall, he dinat amb Ramon Cotarelo, però també amb Joan Puigcercós i amb Joan Tardà. He ballat la polca amb Carme Riera. A la Zoé Valdés vaig fer-li petons. He comprat carquinyolis a la pastisseria Puigdemont, a Amer.

L’independentisme ha arribat a un punt en què tothom recela de tothom, tothom vigila, espia. Els polítics són dignes de poca confiança però, potser, només dic potser, potser els votants no som pas millors. Tots els partits independentistes, tots, ens han decebut, ens han estafat, però els partits espanyolistes tampoc és que tinguin gaire satisfets els seus electors. La societat catalana està polititzada com mai ho havia estat, està molt informada, i per això no creu en sopars de duro. Som incrèduls perquè som catalans, i com que som catalans som incrèduls, els més desconfiats del cosmos, o del caos, segons com es miri. L’estratègia d’Esquerra Republicana, de Junts per Catalunya i, fins i tot, de la CUP, és sempre la mateixa. Ara són independentistes radicals, rupturistes. Ara són pactistes, processistes. Ara parla Marta Rovira, ara parla Pere Aragonès, ara parla Clara Ponsatí, ara parla David Bonheví. Ara calla Anna Gabriel, com la mòmia de Nefertiti. Els partits fan com les grans empreses i, com la Coca-Cola, ofereixen al mercat diverses opcions, diversos productes, el xarop amb sucre, sense sucre, amb cafeïna, sense cafeïna i sense sucre. Sense sucre però amb cafeïna. Amb vainilla. Amb l’espurna de la vida.

Per pragmatisme, els partits viuen de l’actual situació política, viuen d’Espanya. De manera que només els polítics amb recursos propis poden oposar-se, en la pràctica, realment, al sistema clientelar, colonial, de l’Espanya que sempre pot comprar voluntats. Mas va deixar de posar-se flamenc quan va veure que li podien fotre la casa. Així que la independència l’estem pagant i la continuarem pagant perquè res no és de franc. I com que el català és un ésser humà escèptic, l’independentista esdevé, per força, un revolucionari escèptic, un partidari de tocar de peus a terra però també de projectar un món millor. Cal desconfiar sempre, però fins on cal? També hem de conviure amb la teoria de l’ànec. Si trobem una bèstia que es mou com un ànec, que neda com un ànec, que fa nyec com un ànec i que té l’aspecte d’un ànec, el més probable és que sigui un ànec. El més prudent és no posar tots els ous, de l’ànec, al mateix cistell.