Fixeu-vos-hi, sembla que Oriol Junqueras sigui l’únic ésser humà que cal tenir en compte en aquest conflicte polític. Que sigui l’únic pres polític a la presó, només ens importa Junqueras, el que digui i faci Junqueras, el que decideixi Junqueras i per això Esquerra Republicana ideà aquella campanya de Free Junqueras, amb aquella estrident combinació de colors malva i groc en els cartells, un dels quals exhibien compungits Carles Puigdemont i Toni Comín al Parlament Europeu, per vindicar l’eurodiputat engarjolat. Free Junqueras vol dir que Junqueras sí i els altres ja s’apanyaran, de la mateixa manera que, amb el temps, hem anat veient que el llaç groc no és el que semblava, que només reivindica la llibertat dels presos i de les preses independentistes, descuidant-se dels exiliats, oblidant els més de tres mil catalans perseguits judicialment per la inhumana repressió espanyolista. Quan el govern espanyol decideix parlar d’indults és només Oriol Junqueras qui respon. Primer, en una entrevista a Nació Digital, va declarar que podien ficar-se’ls per allà on trobessin cabuda i, per art de màgia, la resta de presos polítics van deixar de comptar, inclòs el secretari general de Junts, l’empresonat Jordi Sànchez. Ara ha passat això mateix, Junqueras ha dit que els indults, ell, els accepta de bon grat i que aniran la mar de bé per arribar a una entesa, que la unilateralitat política és una opció política indesitjable. I naturalment, tota la colla que hi ha a l’ombra, tant el que s’abraçava amb Miquel Iceta com el que feia el sorrut, tant els mascles com les femelles, tant els que són d’Esquerra com els que són de Junts, tots, tots ben callats, ben muts. Vaig fer bé de treure’m el llaç groc si en fa de dies.

La unilateralitat de Catalunya no és desitjable, però la unilateralitat de Junqueras és l’única que compta. Ja és ben curiós. Perquè no només sembla l’únic pres polític, també sembla que sigui l’únic militant d’Esquerra Republicana, que els uns callen per servilisme, d’altres per jerarquia, d’altres perquè són víctimes del xantatge emocional dels presos. Del sentimentalisme suïcida dels catalans. Al capdavall, a la presó —parlo d’una presó espanyola d’avui— no s’hi està tan malament. La frase és d’Arnaldo Otegi i la va confiar a un bon amic meu que  tingué la bonhomia de compartir-la. Es veu que el líder basc hi va poder estudiar lleis i que el tracte fou, en termes generals, força correcte. A la presó no s’hi està tan malament i, de fet, l’aplicació del tercer grau deixaria, sense necessitat de cap indult, tots els presos polítics al carrer en pocs mesos. Però Junqueras diu que vol sortir i que tots han de sortir perquè ell sol a fora tampoc no quedaria bé. Són uns presos polítics independentistes que van decidir, lliurement, de manera personal i subjectiva, de lliurar-se a les forces de seguretat espanyoles, trencant el govern a l’exili de Carles Puigdemont pel mig. Oriol Junqueras vol sortir i tant li fan les conseqüències polítiques de l’indult, si internacionalment això no beneficia la nostra causa. Que no la beneficia, tots ho sabem. Ja ho veieu, tenim la independència de Catalunya, la causa de tots els catalans, tot plegat pendent de la reacció unilateral i exclusiva d’Oriol Junqueras. Oriol actua unilateralment, però Catalunya no ho ha de fer. Per tot això és que abomino dels partits polítics com l’Esquerra Republicana d’avui, piramidals, cesaristes, i és per això que abomino de la premsa catalana d’avui, tan fàcil de preveure, d’ensinistrar i de convidar.