La manera de raonar dels polítics ens indica a mercè de quines psicologies devastades ens tenen a tots. Salvador Illa - impulsor de la castellanització integral dels escolars catalans i de la seva assimilació cultural -, acaba de dir que no, que el govern d’Espanya no espia, que el govern d’Espanya dialoga. Molt bé. Hi estableix una disjuntiva. Ens assegura que fa una cosa i no l’altra. Però és que tothom sap del cert que el diàleg, la taula de diàleg, les cadires de la taula de diàleg, els gots d’aigua de la taula de diàleg, l’aigua de la Fuencisla de la taula de diàleg, totes les coses també saben del cert que el diàleg no existeix, que no hi és, que per això no es volen reunir més. Segurament mai més. Que el govern de Pedro Farsánchez no dialoga. Per tant, seguint la lògica binària del filòsof Salvador Illa, aleshores el govern d’Espanya el que està fent és espiar. Cosa que ja sabíem, cosa que sap tothom després de veure com funciona la classe política, els Villarejos i companyia, almenys des de temps de Narcís Serra, senyor de tants secrets i governador de tants silencis. D’aquest sí que no li faran una biografia. Madrid és una ciutat d’espies i no es distreguin. També els paguen vostès.

Salvador Illa ha dit una altra frase brillant. Que ell creu en la paraula del govern espanyol. Que ell ha estat al govern i que sap com van les coses. Ell sap com són els cotxes per sota, ell sap com funciona la xarxa de les canonades del gas. És a dir, com a prova del que diu no aporta cap element objectiu, cap informació nova, cap recurs deductiu de la lògica. El que fa, com en la millor mostra del nacionalcatolicisme, seguint la vella tradició de la política espanyola on els juraments han estat i són moneda de curs legal, ens ofereix i alhora ens exigeix un acte de fe. Ens demana que creguem en la seva paraula, en la seva manera de veure el món. O que fa veure que és el seu món. I ens proposa, això és formidable, que creguem en el que fa i en el que no fa el govern d’Espanya amb la mateixa alegria, amb la mateixa innocència aparent amb la qual ell hi creu. Amb la mateixa falta de responsabilitat i d’esperit crític amb la qual ell creu en el govern d’Espanya, ens proposa que creguem tots els altres, benvolguts germans, com si la fe, la confiança, la creença fos un valor democràtic i no el fonament, discutit i discutible, de religions i sectes, almenys des de Voltaire i la Revolució Francesa fins als nostres dies. Salvador Illa / Isla vol que creguem que  el govern d’Espanya no espia perquè ell hi ha estat. És collonut. Perquè, de fet, el senyor Illa /Isla ens està dient aleshores, que si fos el cas, que si el govern d’Espanya espiés i ell, efectivament, ho hagués vist, ara sortiria i diria, mireu nois, això és així i aixà. Ens vol fer creure que Illa el valent, Illa l’independent, Illa l’insubornable, precisament ell, que és tot el que és a la vida gràcies al seu partit, a ser un gris apparàtxik del partit, un pèssim gestor dels diners dels altres, que ell si hagués vist que el govern d’Espanya espiava, ara sortiria a dir-nos-ho, que tindria el valor de dir-ho? Això ja no és fe, és una altra cosa.

Per últim, ha sortit el gran Oriol Junqueras a exhibir la seva particular aportació a la cerimònia de la confusió i ha dit que podria ser que el govern espanyol també fos víctima de l’espionatge. Com si el PSOE no fos, molt més que el PP i que cap altre partit espanyolista del 1977 ençà, el partit del règim, el partit sistèmic, el partit dels partits. Que podem suposar que ells, els del PSOE, són tan víctimes com ell mateix. D’aquí ve que després d’escenificar una emprenyada monumental amb Carles Puigdemont i Carles Riera hagi decidit que manté el suport parlamentari al PSOE. Perquè Junqueras té massa compromisos amb el PSOE per deixar-lo sense majoria parlamentària. El mateix podem dir de Junts. No trenca ni trencarà amb ERC perquè hi té massa compromisos i moltes famílies depenen d’aquests acords. I per tot plegat no passarà res de res, com sap tothom i s’anirà confirmant. Per això, alguns, pocs, molts, alguns, no sé, no els tornarem a votar mai més.