Màrius Carol es queixava l’altre dia, en un article, de l’espantós mal humor dels barcelonins, de la cara de gos i del pèssim caràcter dels que viuen, treballen i van mastegant claus en aquesta ciutat saquejada per Almansor, Ada Colau, Felip V, Franco i per qualsevol altre governant, present o passat, amb dificultats econòmiques. Sembla mentida que un individu que s’exhibeix públicament com a viatjat i informat pugui dir-la tan grossa. Veuràs. Els indígenes de les grans ciutats del primer món sempre competeixen per veure qui aconsegueix ser encara més malcarat, pòtol i desagradable. Perquè els humans som així, males bèsties, mals malalts de la malaltia de fer feina, i sobretot encara ho són més els que viuen a la part de dins dels rovells de l’ou, allà on més tendra és la col, allà en el capoll del copoll, a la cucurulla curulla del querull. Proveu de fer amics a París, a Londres, a Roma o a Moscou, a Nova York, a qualsevol gran ciutat ufana i superba, vanitosa de tanta bellesa que atresora, proveu-ho, va. Si a més a més de viure en un indret meravellós els barcelonins fossin, a sobre, simpàtics, dolços i ben pensats, serien àngels en comptes d’humans. Serien inversemblants, una característica que fa molta ràbia. La gran encisera ens té encisats, això és veritat, però també ens manté amb una mala llet mitològica, inacabable, permanent.

Diu el regionalista Carol que a Madrid la gent és força més simpàtica i ben criada, sobretot molt més que els catalans sorruts. I, a sobre, molta atenció, que la gent de la capital d’Espanya “ha fet de la llibertat la seva bandera i els diners circulen”. Cosa que coneixem perfectament tots els catalans quan anem a respirar aquell aire tan bo que baixa del Guadarrama, un airet molt fi que bufa al Rompeolas de las Españas, on l’única paraula catalana que entenen perfectament és la paraula butxaca. A Madrid estan molt contents de ser tan simpàtics i de ser tan bones persones, una simpatia i bondat que només certifiquen els propis madrilenys, com ara, posem per cas Pedro Farsánchez, president del govern o Isabel Díaz Ayuso, humans madrilenys i, per tant, humans irrepetibles en llur superioritat humana. En llur bonhomia. De fet encara no s’entén com National Geographic no hagi dedicat un programa a estudiar com s’ho fan a la capital d’Espanya per ser tan bones persones. Carol podria fer el guió per un preu. A Madrid són persones que tenen dret a aixecar la bandera que volen perquè la policia no els apallissa i persones que tenen prou diners per fer-los circular, perquè a Madrid, això dels diners els interessen més que no pas si el sol es ponia o no a l’imperi. Ja és tradició que a Madrid es quedin tota la riquesa d’aquest estat tan classista però tan agradable, tan simpàtic, de tan bon fer com és Espanya. Com voleu que no estiguin contents si governa la mateixa casta, com a mínim, des del 18 de juliol de 1936? Si han agenollat l’independentisme polític català i basc, si han neutralitzat l’esquerra antisistema de Podemos administrant una bona combinació de pal i de pastanaga. Com voleu que no ballin per un peu? Diu Màrius Carol que a Madrid viuen d’una manera “desacomplexada, que reflecteix la seva desinhibició i on la gent sembla contenta”. És indubtable que per a una persona sense gaire sentit de l’ètica ni del treball, de la justícia, indiferent al principi de realitat i sense cap respecte a la veritat, la gent que governa a Madrid sembla meravellosament desacomplexada, que és una manera fina de dir irresponsable. A la selva tampoc no tenen gaire complexos, també hi impera la llei del més fort i la simpatia del més vanitós. Els lleons, si van ben peixats, de vegades, arriben a perdonar-te la vida. Són bona gent.