Dieu que no, que no ens en sortirem, però la veritat és que és Espanya la que s’està enfonsant a tota pastilla. No hi ha dia que passi sense un nou escàndol, cada vegada més grotesc, cap dia sense una nova mostra de la inviabilitat del projecte nacional espanyolista basat en la mentida, en la corrupció, en la intimidació, o fins i tot en la violència de les armes. No hi ha dia en el qual la revolta contra la injustícia i el mal govern no sigui la idea més compartida, anhelada, per una més àmplia majoria de ciutadans de Catalunya. De persones del nostre país que, independentment dels seus orígens familiars i de les seves preferències polítiques, es fan independentistes perquè ja en tenen ben bé prou. Perquè Madrid i la seva casta política se’ns menjaran fins a les ungles dels peus. No hi ha dia en el qual oblidar-se d’Espanya no sigui el consell que el contribuent es dona íntimament a ell mateix, que és més econòmic que anar al psicòleg, un psicòleg que, de ben segur, li hauria aconsellat que no pensi més en coses que no tenen solució, que no hi ha per on agafar-les. Per eliminació, per esgotament, per realisme, perquè ja hem quedat tots ben escarmentats. L’independentisme creix com a alternativa a aquest maremàgnum d’impotències, d’incompetències i de poca vergonya que s’anomena Espanya. On ens faríem un tip de riure si primer no ploréssim, desesperats.

Si no fos pels partits polítics independentistes ja seríem, probablement, independents. Si no fos per l’imperi dels partits entesos com a segrest de la voluntat popular, com a gestoria d’interessos inconfessables, ja hauríem sortit d’aquesta roda del hàmster que és el procés de secessió. Uns partits polítics independentistes que, ells solets, són els grans responsables de la desconfiança dels independentistes en l’independentisme. Aquí no hi ha mà negra que valgui. Que són els responsables de la dependència mental amb Madrid que encara dura, perquè el poder dels diners és l’autèntic gran poder. El derrotisme, el cinisme, el pensament conspiranoic segons el qual tot és una gran comèdia, una gegantina cortina de fum, al capdavall, és una idea que han generat, solets, els tres partits independentistes, amb els seus jocs de paraules, amb un capteniment, en general, indigne dels representants del poble de Catalunya. Ahir el president Torra, com a polític que no és ni vol ser professional, va donar una gran lliçó al Parlament de Catalunya, a tots els polítics professionals, a través de la sòrdida figura de Miquel Iceta, però sense fer en el fons distinció de sigles. No hi ha independència sense revolta, no hi ha secessió d’Espanya sense aprofundiment democràtic, sense reforma política.