Ahir vaig comparar aquí l’estratègia negacionista del maltractador masculí amb l’estratègia negacionista dels responsables policials de les pallisses del primer d’octubre. Tots els negacionismes són iguals. Parteixen del mateix mecanisme mental, de la mateixa estratègia, la que intenta convèncer la víctima que no n’hi va haver per tant. Que és un error d’interpretació. Però que el maltracte era necessari, només fou un mal menor, i que tot el que cou, cura. Que va ser millor el maltracte que no pas la llibertat del maltractat perquè el maltractador sempre ens maltracta pel nostre bé, perquè ens estima molt, perquè ens porta pel bon camí i només actua a fi de bé. El maltractador és una persona incompresa però plena de bons sentiments i de millors intencions. El maltractador és la persona que tan aviat afirma que les dones maltractades necessiten un correctiu com defensa que la colonització americana es va fer per ajudar aquells pobres salvatges. La colonització va ser altruista. No es va conquerir Amèrica per robar-los durant tres segles, per espoliar-los, per sotmetre’ls i esborrar-los del mapa, en realitat va ser per dialogar, per eixamplar la germanor. El maltractador negacionista sempre té un argument molt cursi, ben llepat, tant a l’altre continent com a Catalunya. Perquè ja sabem que Catalunya no seria res si no fos perquè és dins d’Espanya. Si no fos per la bondat d’Espanya que els independentistes desagraïts no volen veure Catalunya estaria morint-se de fam.

I vet aquí que, de sobte, ens n’adonem. Que no només els arguments dels testimonis de l’acusació són negacionistes sobre el fets del Primer d’octubre de 2017. També són els arguments d’un maltractador. La Policia i la Guàrdia Civil va actuar com va actuar per ordre judicial, complint la llei, que és la base de la democràcia. Sense llei no hi ha democràcia, diuen, com si les dictadures no tinguessin un codi penal. I ens adonem també d’una curiositat: que dos dels oficials de més alt rang de la Guàrdia Civil que han passat pel judici han tingut problemes amb la justícia espanyola, precisament per maltractament. Tot i que la justícia espanyola és famosa fora de les fronteres per ser molt permissiva amb els excessos policials, tenim que aquests dos herois de la democràcia, que aquests dos herois de l’Estat de dret i de la justícia espanyola van ser encausats per maltractaments. Per tortures. El coronel Diego Pérez de los Cobos va ser condemnat el 1997 per maltracte. I el tinent coronel Daniel Baena, segons vam poder sentir ahir al Tribunal Suprem, també. Va ser condemnat per un delicte contra la integritat moral, és a dir, per maltracte. Ell mateix ho va qualificar davant de la sala com una “qüestió personal”, com si hi haguessin condemnes que no fossin personals. El responsable, juntament amb el fiscal Javier Zaragoza, de fer les investigacions contra els presos polítics independentistes, va ser condemnat per un fet del qual no vol parlar perquè... és personal. També va dir exactament aquesta mateixa expressió a Carlos Enrique Bayo del diari Público, quan el periodista li va preguntar si ell era al darrere del compte de Twitter Tácito. Va dir que sí, que era ell, però que allò era "personal". Els delictes són personals. El mapa psicològic d’aquest individu és apassionant. Com si fossin dues persones o tres. O més. Un fa d’oficial de la Guàrdia Civil i l'altre fa atacs contra els líders independentistes, amb la imatge d’una serp abans d’atacar. Un és ciutadà responsable i guàrdia civil condecorat, l’altre és un maltractador condemnat. No ha mentit al tribunal perquè qui feia de Tácito no era ell, era l’altre. O els altres. És un esquema mental que també adopten els negacionistes. Hi ha un personal uniformat d’allò més personal. Em tranquil·litza que algunes persones com ell vagin armades amb una pistola. O amb més armes. És pel nostre bé.