Una de les gràcies principals que té el palau de la Ciutadella és que és un altre edifici okupa de Barcelona. Estava destinat a ser un dels molts palaus que la monarquia espanyola té escampats al llarg de l’imperi però ara és la seu de la representació popular, ara les tres enormes i aristocràtiques aranyes continuen penjades del sostre però per il·luminar tots els nostres diputats, inclòs el decoratiu Ignacio Garriga Vaz de Concicao, de Vox-trot. De vegades el palau que representa la sobirania del poble és tan majestuós que Inés Arrimadas, la filla del policia, un dia s’hi va presentar vestida de princesa i es va fer fer tot un àlbum fotogràfic a la faisó de Corinna Larsen per a la Telva, revista de moda i bellesa. Altres vegades, en canvi, el palau té més aviat poc glamur, com quan Maria Sirvent seia amb Eulàlia Reguant sobre el respatller d’un banc del jardinet que hi ha al davant del bar parlamentari, amb els quatre beaux panards al seient, llençant tot de burilles revoltades a terra, per oferir més feina a la classe treballadora de la neteja. De vegades es nota que allò no és més que l’antic arsenal de la fortalesa de la Ciutadella dissenyada per Joris Prosper Van Verboom, l’immens cràter que es va obrir damunt del pla de Barcelona per assegurar indefinidament el domini espanyol de la ciutat. Des d’allà i des de Montjuïc és des d’on ens bombardejaven cada cinquanta anys.

Perquè quedés clar clarinet que els indígenes responsables de governar Barcelona en nom de l’ocupació n’estaven agraïts i encantats de la vida, l’any 1889, després que el sector negocis del PSC-ERC-Junts i altres àstrids i xacons i pedecàtors d’aleshores fessin molts duros en ocasió de l’exposició universal, van tenir una genial idea. Al capdamunt de la façana de l’edifici hi van reaprofitar l’escut de Felip V, la marca del destructor de Barcelona, del primer Borbó de tots els Borbó i Borbó que vingueren després. Allò havia de ser el palau reial de Barcelona i es van posar espanyolassos i heràldics. Encara no havien nascut les formidables idees del palau reial de Pedralbes, que sembla un hotel del Carib, o del palauet Albéniz, construït com si fos un edifici madrileny enfilat allà a Montjuïc. Diuen que, quan l’alcalde Joan Pich i Pon reclamà que Alfons XIII contemplés l’esplèndida panoràmica de la nostra ciutat des d’allà dalt, no va poder contenir l’exclamació: Majestad, ¡la gran ubre!

Amb l’adveniment de la República el 1931 l’edifici va ser habilitat com a Parlament de Catalunya i, en reformar l’edifici, hi van decidir sobreposar un indeterminat escut de Catalunya, com es pot veure en alguna foto que ha quedat. El senyal reial, o les quatre barres, com és conegut popularment, fou apedaçat allà al davant, de manera provisional, perquè no amagava, com no amaga avui, els ornaments de l’escut, les parts exteriors del blasó que, sense ser les essencials, en formen part. Si mantenir l’escut de Felip V a la seu de la sobirania popular era una mala opció, encara és pitjor la falsa solució d’ara, de voler fer les coses a mitges, una solució molt catalana, per altra banda. Avui tenim un despropòsit. El senyal oficial de la Generalitat de Catalunya, l’emblema republicà dissenyat pel gran Josep Obiols, que està emmarcat, a cadascun dels quatre angles amb fulles de llorer, com correspon, i tot al voltant, elements que el contradiuen i el qüestionen. 

El venerable senyal de la Generalitat avui està transvestit com un Ocaña sense gràcia, amb un ornament indesitjable que, es vulgui o no es vulgui, forma part de l’escut que s’exhibeix. Porta, ni més ni menys, aguantin-se el riure, una corona imperial —que es contradiu amb l’heràldica republicana del senyal de la Generalitat— i, a més, duu penjats dos collars, dues condecoracions que representen inequívocament les monarquies espanyoles i francesa. Són l'orde del Toisó d’Or —que passa del Casal dels Àustries als Borbons espanyols— i l’orde de l’Esperit Sant, un orde específic i privatiu de la monarquia francesa. Tant és així que avui només l’utilitzen els legitimistes francesos, és a dir, els partidaris de convertir França en una monarquia absoluta.

Per acabar, tot i que els ferotges lleons heràldics no són la millor companyia imaginable per al senyal de Generalitat, tampoc no fan gaire mal, no són el pitjor. El que és del tot inacceptable és el conjunt de banderes victorioses i de canons de l’artilleria de guerra que l’emmarquen. És aquesta barrija-barreja de l’espanyolisme a la catalana. Més o menys com quan Trapero combina damunt l’uniforme l’emblema sagrat de la Generalitat amb el símbol feixista de la Guàrdia Civil.