Tant de retorçar les paraules, de discutir sobre què és o no és violència, i al final ho teníem al davant dels morros, Marchena. Tu solet ets la violència. Violència intimidatòria, violència verbal, violència repressiva, violència del fort sobre el feble, violència del cinisme, violència del dret penal de l’enemic, violència gratuïta. Menys la física, totes les violències, de fet. Ahir al judici del Suprem, a aquest gran exercici de repressió sobre presoners polítics, sobre representants escollits democràticament, es van acabar les formes hipòcrites, es van acabar les bones paraules i va sortir l’escuma per la boca, la fera carnissera, la fura de tots els Baus, la baixesa moral de Millán-Astray, la violència que encarnen els terços de la legió espanyola. Ahir et brillaven les dents i per amenaçar aixecaves el dit com Bin Laden. Ahir va sortir una altra vegada a la llum la Guerra Civil espanyola que encara no has acabat, Marchena, que encara tu continues de manera indefinida perquè mai no es fa prou contra l’enemic, mai no hi ha prou prohibició, mai el tabú és prou gros ni és prou tòtem. Ahir vas fer tornar les banderes victorioses, vas tornar a prohibir la llengua catalana i et vas burlar de Catalunya. Ahir després de maltractar els testimonis que no s’agenollaven, després d’humiliar els advocats de les defenses, ahir després de negar el dret d’expressió i de contradicció, la igualtat d’armes, després de mostrar-te obscenament parcial i enemic amb els acusats, vas fer saber a la premsa que l’altíssim tribunal que presideixes està altíssimament irritat, supremament irritat, pel comportament dels advocats i dels testimonis. Tu ets la violència, Marchena. I no només ets com la violència policial sinó que també et comportes com les forces de la repressió a Catalunya el primer d’octubre. Primer exerceixes durament la violència i, en acabat, acuses la víctima de la violència que tu mateix has exercit. Projectes en els altres la teva indignitat. Tu tens un comportament inadmissible en una sala de justícia i acuses les teves víctimes precisament del comportament inadmissible que has desencadenat.

Però, a més a més, tots sabem que la irritació mal continguda d’ahir no prové de la conducta dels anyells pasquals que fan d’advocats, dels anyells de Déu que no lleven cap pecat del món. Ahir, Manuel Marchena, papà de la nena, realment estaves irritat per un altre motiu, per la divisió interna dels membres de la sala segona del Tribunal Suprem. Perquè abans de començar et pensaves que amb el teu xarlatanisme, amb els teus eufemismes aproximats, amb el teu cinisme jesuític, amb la teva capacitat prestidigitadora n’hi hauria prou per exercir la repressió de l’Estat, per esclafar els presos polítics i no haver-te d’embrutar els dits. Et pensaves que podries fer que tot semblés un accident, que tot i ser persona dialogant i ponderada, tot i ser un jutge just i equànime, no tindries més remei que elaborar una condemna exemplaritzant i duríssima perquè, contra la teva voluntat humanitària, els fets provats serien tan aclaparadorament incriminatoris que la pena més dura seria poca cosa. Doncs ara haureu de fer entrar el clau per la cabota. Si voleu condemnar dotze homes i dones innocents haureu de fer-ho amb gran violència sobre la realitat, estrafent les veus, modificant els fets, disfressant les proves, retorçant el dret fins a fer-lo irreconeixible. Per condemnar Oriol Junqueras i els seus antics companys de Govern, per condemnar els Jordis haureu d’embrutar-vos alguna cosa més que les mans. Efectivament, estem esperant la sentència tossudament alçats. Una sentència que podreu fer amb total impunitat perquè teniu les baionetes calades. Però com recorda Talleyrand, amb les baionetes es pot fer de tot. De tot menys asseure-s’hi al damunt. El conflicte no deixarà d’augmentar.