La convivència a Lledoners ha esdevingut una experiència gairebé televisiva, una realitat paral·lela a la de la resta dels humans amb dret a vot, l’espontània florida del sentiment més bell que pugui bategar dins d’un pit. I és que, senyores i senyors, a les fosques masmorres on deien que no hi cabia tanta dignitat ara ens adonem que no, que hi quedava un raconet on l’amor hi va fer niu. I que no és bonic? Primer fou Jordi Cuixart qui es llançà al coll de l’escarceller Miquel Iceta amb l’entusiasme d’un adolescent al qual, per primera vegada, deixen dormir fora de casa. Fins i tot l’impassible Salvador Illa-Isla va sentir-se commogut per l’adorable escena. I ara ha estat l’altre Jordi, el Sànchez, l’heroi que va admetre fa temps que tenia apresa la lliçó i que mai més no s’enfilaria al damunt d’un cotxe de la Guàrdia Civil. Jordi Sànchez ha volgut fer públics els seus palpitants sentiments a través d’una carta amorosa, el mitjà de comunicació més tradicional i efectiu que coneixem per a la comunió entre dues ànimes. I ha respost Oriol Junqueras fent veure que el corregeix quan, de fet, el que fa és donar-li la raó, tota la raó, quan de fet el que fa és declarar-li el seu amor etern, situant-se políticament al seu costat. Per dir-li que tot i les sigles polítiques, vol el mateix que Junqueras. Transitant per les galeries del record a conveniència de les ganes que té de sortir del forat. Aquí m’ajec, aquí m’aixeco, Jordi Sànchez no desmenteix Junqueras quan li respon que no es pot descartar cap via democràtica cap a la independència. El que fa, en realitat, és insistir en la coneguda teoria segons la qual el Primer d’Octubre no va ser un autèntic referèndum per la independència, diguessin el que diguessin les preguntes de les paperetes i la resposta de més dos milions de catalans, enfrontats a la policia. Que era un simulacre, diu ara Jordi Sànchez, que era un referèndum per forçar un altre referèndum en el futur, seguint l’astúcia d’Artur Mas durant el 9 N. Un referèndum per propiciar un referèndum que asseguri un altre referèndum per poder-nos, algun dia, autodeterminar, democràticament en referèndum.  Espectacular. I és que l’amor ja ho té, això. Tot sovint els altres el veiem ridícul.

Les reaccions públiques no s’han fet esperar. Valtònyc, des de Bèlgica, assegurava, sorprès, que “per acabar fent de Santi Vila no calia menjar-se 4 anys de talego”. Sense identificar a qui adreçava la seva piulada, probablement perquè avui els presos polítics ja han deixat de ser d’Esquerra o de Junts, perquè ara ja són tots fervents servidors de l’amor. Contraris a la unilateralitat que suposa qualsevol divorci. El president Torra, per la seva banda i amb molt de respecte, també contradeia Jordi Sànchez. Perquè tots sabem el que costa dur-li la contrària a una persona que s’ha establert com a referent moral, com a orgull de l’espècie humana, com a tan bona persona que “si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat”, diu, “i si l’indult no arriba, esperaré pacient i sense odi”. Mai no s’havia vist una concentració de tantes bones persones com durant la revolta independentista catalana. No com el pèrfid Antonio Baños que va piular aquesta observació: “Fora bo recordar que l’1-O va ser també un exitós acte de desobediència popular contra Jordi Sánchez”. Caldria afegir, probablement, que la revolta independentista catalana sempre ha anat des de baix fins a dalt, i el primer d’octubre va ser el que la gent va voler que fos, no pas el que quatre dirigents polítics volguessin. La democràcia és això, que s’ha de fer el que vulgui el personal. Per tot plegat em commou aquest altre tuit, recollit a l’atzar entre molts d’altres. Penso que explica obertament el malestar general dels votants independentistes. Un malestar imprescindible per desfer-nos dels dirigents que ja no volen la independència: “I pensar que ja havíem planificat la meva dona i jo, les instruccions de com actuar i com gestionar-ho amb el nen, per si acabava detingut la setmana del 1-O... Ho hagués arriscat tot per una mentida... d’uns putos malparits...”